No cal esperar el consell de ministres de cada divendres per certificar els objectius del govern espanyol envers Catalunya. Cada dia hi ha una mostra nova de la voluntat d'exercir allò que Torrente Ballester va definir com a dret de conquesta. Un motiu més per marxar. Amb acord o sense. Amb referèndum o amb declaració unilateral d'independència. Calgui el que calgui, res serà pitjor que l'erosió diària.

La barbaritat d'avui fa referència a l'esport. Es conclou que, pel que fa a la qualificació jurídica de les relacions entre els clubs i els seus col·laboradors, tot el que n'hem tret és una moratòria per complir amb el seu dictat. Després d'un any llarg de comunicacions, cartes i reunions amb Miguel Cardenal, i de menyspreu institucional envers els representants catalans, la conclusió de l'informe del govern del PP és que els clubs hauran de fer contractes a temps parcial i donar d'alta a la Seguretat Social tots els seus col·laboradors –poseu-hi la funció que vulgueu– que percebin alguna contraprestació. És a dir, els costos de personal creixen més d'un 40%.

Tant se val que no sigui la primera font d'ingressos de l'entrenador. O que cobri menys del salari mínim. Només es deixa una escletxa per compensar les “despeses reals que l'esportista ha de suportar per la seva pràctica”, però s'han de detallar, documentar i justificar. La justificació de totes aquestes exigències com a “protecció del treballador” és una mostra de cinisme inqualificable quan tothom sap –i algun paràgraf del mateix informe també ho desprèn– que en el sector esportiu amateur el paradigma clàssic empresari/treballador no existeix.

La conseqüència immediata del criteri del PP serà la destrucció del teixit esportiu català, que és el més important, amb diferència, de l'Estat. Adéu a l'esport de base, de mainada, adéu a les converses –d'esport, però també de política i d'independència– de dissabte al matí mentre els nens fan l'escalfament, que també creen estats d'opinió. L'efecte és múltiple: a curt termini, recaptar més, desmuntar un dels elements clau de convivència i integració de Catalunya i trencar la malla de relacions socials, on també es forja el sentiment independentista. I a llarg termini, reduir el pes de l'esport català a Espanya (si és que encara pensen que no haurem marxat abans).

D'aquí a sis dies tenim una cita ineludible. No podem fallar. Ni l'afer Pujol ni les lògiques dissensions polítiques ens poden fer dubtar ni debilitar la voluntat de fer net, de començar de nou. D'aquí a dos mesos i un dia hi ha una altra data clau, i si el govern decidís que no pot, en nom de l'obediència institucional a Espanya o de no sé quines raons, portar a terme el seu compromís, haurà de ser la ciutadania qui el faci canviar d'opinió, com ja va passar després de l'11 de setembre del 2012.

Al Madrid polític el cas Pujol els fa sentir l'olor de la victòria. Millor. Continuen equivocant-se en l'anàlisi. Si som capaços d'apujar el grau de la persistència –i en això l'11-S és clau– fins i tot el neofalangisme sociològic que impregna la majoria de la classe política espanyola s'acabarà adonant que no ens podrà abatre.