En la mitologia del barcelonisme hi ha pocs dies com aquella final de Wembley, contra el Sampdoria. No crec que ningú dels qui la vam viure oblidem mai aquell dia i les circumstàncies que el van envoltar. Una de les quals la vam saber dies després: Johan Cruyff va reunir els jugadors minuts abans d'eixir al camp i els va dir, amb un somriure, que aquell era el partit de la seua vida. I els va ordenar, simplement: “Eixiu al camp i gaudiu.”

Poques vegades he sentit més admiració per un entrenador. Perquè en aquella frase simple es resumien tots els sentiments imaginables. Sentiu-vos poderosos, perquè ho sou. No tingueu ni tan sols por de guanyar, perquè guanyareu. Feu front a la vida amb alegria perquè és un privilegi estar ací, en aquest precís moment, representant aquests colors. I somieu que s'ha acabat per sempre més el fatalisme i la malastrugança.

Tots els qui eren aleshores jugadors, han explicat en un moment o en un altre l'impacte fortíssim que els va causar aquella actuació de Cruyff, líder com mai en un vestidor que tenia tota la història continguda entre quatre parets. El lloc perfecte, el moment perfecte.

Dijous, 11 de setembre, tots nosaltres jugarem el partit perfecte, al lloc perfecte i el dia perfecte. La independència és tan a prop que la podem ensumar com els jugadors del Barça aquell dia ensumaven la gespa perfecta, mítica, de Wembley. I, com va dir el seu entrenador, és el moment d'eixir al camp i gaudir.

De gaudir d'una Barcelona pletòrica. De gaudir de la nostra gent. De gaudir del moment. De gaudir del fet d'haver arribat fins ací, com una mostra de respecte i agraïment a tots els qui no han arribat. De gaudir de la sensació de poder que esclata a les avingudes. De gaudir de la felicitat de saber que guanyarem i que ara és la nostra hora. De gaudir de la nació. De gaudir del poble.