La Cata­lu­nya mode­rada i con­ser­va­dora, que inclou els sec­tors més pode­ro­sos pro­pers a CiU, tre­mola davant la pos­si­bi­li­tat que des de la Gene­ra­li­tat o des dels par­tits polítics es deso­be­eixi el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i, de pas­sada, el govern espa­nyol. El pronòstic, en aquest cas i segons ells, és un dal­ta­baix del país de con­seqüències ine­nar­ra­bles, apo­calípti­ques. Sóc aquí –abans no em cap­bussi en el tram 21 de la V– per donar, amb tota la meva humi­li­tat, un mis­satge de tran­quil·litat a aquesta gent. Sense el permís del govern espa­nyol la con­sulta del 9-N es pot fer per­fec­ta­ment i ningú prendrà mal. Es pot con­vo­car a través dels ajun­ta­ments, les dipu­ta­ci­ons o del més del miler d'asso­ci­a­ci­ons que for­men part del Pacte Naci­o­nal pel Dret a Deci­dir. Us ima­gi­neu milers i milers d'urnes pels car­rers de tot Cata­lu­nya i la gent intro­duint tran­quil·lament la seva pape­reta? No se m'ocorre la pos­si­bi­li­tat que cap agent de l'auto­ri­tat pugui acos­tar-se'm per dema­nar-me a les bones o a les males que me'n vagi a casa a veure el mun­dial de bàsquet. Si està de bones pot­ser ens farem un sel­fie perquè quedi constància d'una jor­nada històrica, tant per a ell –obli­gat a atu­rar una con­vo­catòria democràtica en ple segle XXI– com per a mi, òbvi­a­ment.

Sobre la matèria l'altre dia escol­tava els senyors Màrius Carol i Xavier Vidal-Folch adver­tint-nos que no podrien viure en un país on no es “desobeïssin” algu­nes nor­mes. Però des de la seva torre de cris­tall el que no saben és que ja hi viuen. I molt bé, per cert. Les ocu­pa­ci­ons d'habi­tat­ges són, per exem­ple, un cas de deso­bediència cla­morós i mol­tes vega­des jus­ti­fi­cada. De fet, el Tri­bu­nal de Justícia Euro­peu va tro­bar il·legal la llei espa­nyola sobre els des­no­na­ments, per abu­siva; tan abu­siva com la pre­va­ri­cació en què cau­rien els mem­bres del TC si tom­ben una llei de con­sul­tes que s'ajustés a dret.

En el món de l'esport algu­nes fede­ra­ci­ons també han desobeït la llei espa­nyola de l'esport, per abu­siva i anti­de­mocràtica, i en dos casos –pati­natge i bit­lles– el Tri­bu­nal d'Arbi­tratge Espor­tiu –un orga­nisme inter­na­ci­o­nal supe­rior– els ha donat la raó. La clau, en tot cas, és que pri­mer s'ha de deso­beir, de forma intel·ligent, i després pot­ser acon­se­guiràs allò que la majo­ria de la soci­e­tat es pro­posa. La deso­bediència no t'asse­gura l'èxit, però l'obediència t'aboca al fracàs. El 9-N ens porta al cone­gut afo­risme de Chomsky: els drets no es cedei­xen, sinó que es con­que­rei­xen.

La deso­bediència en una con­vo­catòria d'aquesta mag­ni­tud també té efec­tes nocius. El prin­ci­pal és el boi­cot de tots aquells que ho con­si­de­ren un acte diabòlic. Això posa­ria en dubte la legi­ti­mi­tat inter­na­ci­o­nal de l'acció si la par­ti­ci­pació és baixa. Con­tra aquest pro­blema només hi ha una solució, com a mínim dos mili­ons de vots a favor de la inde­pendència. A par­tir d'aquí i jugant con­tra la història d'un país for­jat der­rota rere der­rota arri­ba­ria el moment de cap­gi­rar el destí. El Barça, si em per­me­teu la llicència, ho va fer quan va ender­ro­car aquell mur de la copa d'Europa el 1992. En aquest cas els nos­tres sal­va­dors pot­ser també hau­ran de venir d'Holanda. “No hi ha norma en el dret inter­na­ci­o­nal que impe­deixi a un poble decla­rar la inde­pendència”. Tri­bu­nal de l'Haia (22-7-2010).