Desobediència
La Catalunya moderada i conservadora, que inclou els sectors més poderosos propers a CiU, tremola davant la possibilitat que des de la Generalitat o des dels partits polítics es desobeeixi el Tribunal Constitucional i, de passada, el govern espanyol. El pronòstic, en aquest cas i segons ells, és un daltabaix del país de conseqüències inenarrables, apocalíptiques. Sóc aquí –abans no em capbussi en el tram 21 de la V– per donar, amb tota la meva humilitat, un missatge de tranquil·litat a aquesta gent. Sense el permís del govern espanyol la consulta del 9-N es pot fer perfectament i ningú prendrà mal. Es pot convocar a través dels ajuntaments, les diputacions o del més del miler d'associacions que formen part del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Us imagineu milers i milers d'urnes pels carrers de tot Catalunya i la gent introduint tranquil·lament la seva papereta? No se m'ocorre la possibilitat que cap agent de l'autoritat pugui acostar-se'm per demanar-me a les bones o a les males que me'n vagi a casa a veure el mundial de bàsquet. Si està de bones potser ens farem un selfie perquè quedi constància d'una jornada històrica, tant per a ell –obligat a aturar una convocatòria democràtica en ple segle XXI– com per a mi, òbviament.
Sobre la matèria l'altre dia escoltava els senyors Màrius Carol i Xavier Vidal-Folch advertint-nos que no podrien viure en un país on no es “desobeïssin” algunes normes. Però des de la seva torre de cristall el que no saben és que ja hi viuen. I molt bé, per cert. Les ocupacions d'habitatges són, per exemple, un cas de desobediència clamorós i moltes vegades justificada. De fet, el Tribunal de Justícia Europeu va trobar il·legal la llei espanyola sobre els desnonaments, per abusiva; tan abusiva com la prevaricació en què caurien els membres del TC si tomben una llei de consultes que s'ajustés a dret.
En el món de l'esport algunes federacions també han desobeït la llei espanyola de l'esport, per abusiva i antidemocràtica, i en dos casos –patinatge i bitlles– el Tribunal d'Arbitratge Esportiu –un organisme internacional superior– els ha donat la raó. La clau, en tot cas, és que primer s'ha de desobeir, de forma intel·ligent, i després potser aconseguiràs allò que la majoria de la societat es proposa. La desobediència no t'assegura l'èxit, però l'obediència t'aboca al fracàs. El 9-N ens porta al conegut aforisme de Chomsky: els drets no es cedeixen, sinó que es conquereixen.
La desobediència en una convocatòria d'aquesta magnitud també té efectes nocius. El principal és el boicot de tots aquells que ho consideren un acte diabòlic. Això posaria en dubte la legitimitat internacional de l'acció si la participació és baixa. Contra aquest problema només hi ha una solució, com a mínim dos milions de vots a favor de la independència. A partir d'aquí i jugant contra la història d'un país forjat derrota rere derrota arribaria el moment de capgirar el destí. El Barça, si em permeteu la llicència, ho va fer quan va enderrocar aquell mur de la copa d'Europa el 1992. En aquest cas els nostres salvadors potser també hauran de venir d'Holanda. “No hi ha norma en el dret internacional que impedeixi a un poble declarar la independència”. Tribunal de l'Haia (22-7-2010).
