Opinió

Barça, un crit valent

Pesi a qui pesi, som més que un club i, en un moment tan excepcional, el club ha de fer el paper que històricament li pertoca

Jugar amb la qua­dri­bar­rada i des­ple­gar un llençol de grans dimen­si­ons amb el logo­tip, fred, del Tri­cen­te­nari en el pròleg del par­tit con­tra l'Ath­le­tic (m'agrada molt la pinta que està pre­nent l'equip de Lucho) és la manera com la junta direc­tiva del Barça –que va rebre la notícia que Bar­to­meu i Faus no seran impu­tats pel cas Ney­mar– ha deci­dit pas­sar de pun­te­tes sobre un tema que l'inco­moda molt. 300 anys després, les mul­ti­tu­dinàries mobi­lit­za­ci­ons tor­nen a situar –com ales­ho­res– el cas de Cata­lu­nya en l'agenda diplomàtica inter­na­ci­o­nal i el Barça ni tan sols s'adhe­reix al Pacte pel Dret a Deci­dir. Que no s'equi­vo­quin, man­te­nint-l'en al marge es nega al club l'opor­tu­ni­tat de fer el paper que històrica­ment li per­toca, en un moment cru­cial.

Bàsica­ment, es diu des de la junta i des de tri­bu­nes d'opinió afins que el Barça aglu­tina sen­si­bi­li­tats diver­ses i que adop­tar una posició clara en un assumpte tan deli­cat inco­mo­da­ria una part de la massa social, espe­ci­al­ment la no cata­lana. És a dir, que una hipotètica pro­clama solemne en favor de la democràcia –que d'això par­lem– de la junta podria pro­vo­car rebuig entre bar­ce­lo­nis­tes. Això és una excusa.

El Barça és un dels clubs amb més segui­dors al món (l'abril del 2014 era líder abso­lut en les xar­xes soci­als, amb més de 110 mili­ons de fans). Els prin­ci­pals motius de l'espec­ta­cu­lar boom mun­dial del Barça –sobre­tot entre el 2008 i el 2011– els resu­meix la reflexió que em va fer una vegada un col·lega argentí: “¿Com vols que el món no sigui del Barça? Juga que ena­mora, és el millor, ho gua­nya tot i, en lloc de por­tar publi­ci­tat, paga per lluir el nom d'Uni­cef.” Barça, fut­bol i valors. Si tant ens pre­o­cupa inco­mo­dar, a tots aquests mili­ons de segui­dors d'arreu del món se'ls podria pre­gun­tar què els molesta més, que el Barça es postuli per la democràcia –en un con­text que ni els va ni els ve– o que porti Qatar –un estat de com­por­ta­ments tan con­tra­dic­to­ris com sinis­tres– estam­pat a la glo­ri­osa samar­reta dels seus som­nis fut­bolístics? Jo, la res­posta –i em baso en tes­ti­mo­nis direc­tes–, la tinc claríssima.

Quant als bar­ce­lo­nis­tes d'Espa­nya, que defen­sen la causa en ter­ri­to­ris en alguns casos clara­ment hos­tils, segur que molts, els més vete­rans, es van fer del Barça en temps en què sim­bo­lit­zava, pre­ci­sa­ment, els valors de lli­ber­tat en una soci­e­tat emmor­das­sada i repri­mida. D'altra banda, tots ells saben què és el Barça i si, ara, algú en renega perquè es pren par­tit en favor d'una rei­vin­di­cació democràtica, fran­ca­ment, seria el seu pro­blema. També ens diuen que l'esport i la política no s'han de bar­re­jar. Tema recur­rent amb el qual estic d'acord: crec que la millor manera que el Barça té de fer país és gua­nyar Cham­pi­ons. Però estem en un moment excep­ci­o­nal.

La història explica que durant la dic­ta­dura de Primo de Rivera el camp del Barça va ser clau­su­rat i que el nos­tre fun­da­dor, Joan Gam­per, es va haver d'exi­liar; la història explica que en els ini­cis de la Guerra Civil el nos­tre pre­si­dent, Josep Sunyol, va ser afu­se­llat per les tro­pes fei­xis­tes; la història explica la per­se­cució a tots els nivells que el Barça va haver de patir durant la llarga dic­ta­dura fei­xista poste­rior... És per tot això, en essència, que som més que un club.

Un crit valent, tenim un nom, el sap tot­hom: Barça! Democràcia! Dret a deci­dir! I que el món ho escolti.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)