La trompada ha estat tan abrupta que ningú sap ben bé encara què dir ni què fer. Mentre els Estats Units van confirmar la seva jerarquia mundial amb una rotunditat inapel·lable, a la FEB s'intenta posar aigua al vi per apaivagar la tempesta originada arran de l'estrepitosa eliminació a quarts contra França. Un fracàs majúscul, inesborrable.

Perquè, sí, no ser a la final del seu mundial és un fracàs per a Espanya. Pel talent congregat propi i per la debilitat dels rivals, amb baixes. També els nord-americans. Podem apel·lar a un rosari infinit de tòpics per justificar “un mal dia”, però encara –i ja han passat sis dies– no he sentit ni un sol argument que em convenci que l'equip havia saltat dimecres al parquet del Palacio amb la humilitat i mentalitat adequades. El president, José Luis Sáez, demana temps per prendre una decisió, la destitució d'Orenga, que sembla evident i necessària. I el seleccionador –o millor dit, treballador de la FEB– fa l'orni i transmet, sense èxit, un fals convenciment que té forces per continuar, quan l'únic que espera és una nova destinació en l'estructura federativa. Però, convertir Orenga en l'ase dels cops és tan simplista com injust. Tant en l'europeu de fa un any com sobretot en aquesta cita ha quedat palès que el vestit li va gran i que no té cintura per intervenir en cas que vagin mal dades. La seva paràlisi a quarts va ser palmària, sense exhibir recursos per canviar la rotació o introduir alguna variant tàctica. Potser tampoc ho podia fer perquè no s'havia treballat. Tot quedava supeditat al talent individual de la plantilla, però aquest cop excepcionalment no va aparèixer. I tot ha quedat nu, transparent i submergit en un mar de dubtes.

Per trobar perspectiva, cal obrir el focus i preguntar-se qui decideix donar les claus del Ferrari a Orenga? Principalment, Sáez, que, des que la generació dels júniors d'or capitaneja la selecció espanyola absoluta, ha prioritzat el seu benestar per damunt de tot. Fins i tot del tècnic. No suposa una autogestió pura i dura, però sí que es busca un perfil d'entrenador poc intervencionista i que no limiti el talent individual, sobretot ofensivament. És un model, vàlid com els altres, i indiscutiblement reeixit: dels últims nou tornejos, tan sols en dos (aquest i el mundial del 2010) no hi ha hagut medalla. Pel mig, un títol mundial i dos més d'europeus. El dubte és si aquest model té sentit quan aquesta generació –en especial, el cas de Pau Gasol i Navarro– no hi sigui o si s'ha de buscar un canvi. Sáez ha de sortir de l'atzucac amb la decisió correcta. En cas contrari, se li poden multiplicar els maldecaps i pot quedar erosionada la seva figura, immune a tot des que la glòria acompanya Espanya.

L'europeu del 2015 assigna bitllets per tornar a la cita olímpica, però hi ha moltíssims dubtes sobre quin equip presentarà. El principal, si Pau Gasol hi serà. Ahir, en una entrevista concedida a Marca, no garantia res. Als 34 anys, tant ell com Navarro han d'administrar esforços, igual que Calderón. Felipe difícilment hi tornarà després de l'experiència d'aquest mundial, i s'ha de veure què passa amb Ibaka i Marc Gasol. Sobretot aquest últim, que no ha fallat cap estiu des del 2006 i que acaba contracte a final de curs. Presumiblement, els Grizzlies li demanaran un descans alhora que li firmen una renovació multimilionària. I això, sense comptar el cas Mirotic, en via morta per part de totes les parts. Molts interrogants i molta capacitat de seducció haurà d'utilitzar el president de la FEB per tornar a convèncer els jugadors i l'afició, desencisada amb el fiasco. Tant descol·locat ha quedat tothom en aquesta última setmana, que tampoc s'acabava d'entendre què hi feia Pau en el cinc ideal del torneig, obviant, en canvi, Valanciunas i Diaw. Coses de la inèrcia.