opinió
Responsabilitat
Un jutge haurà de dictar sentència per l'acció de responsabilitat contra l'última junta de Joan Laporta, però el Barça ja ha perdut. Ja fa temps que hi perd. Sigui quina sigui ara la decisió del jutge José Manuel Martínez Borrego. Es condemni els demandats o no, el clima de divisió permanent ja està instal·lat en el club i, passi el passi a la Ciutat de la Justícia, la confrontació serà per molt temps el sistema oficial d'alternança en ell club.
Serà així, si més no, mentre els que lluitin pel poder en el Barça siguin els mateixos (o els seus interposats) que van protagonitzar el canvi més transcendent en la història del club a partir de l'estiu del 2003. Les mateixes persones que llavors van anar juntes en la candidatura que encapçalava Laporta també van capitalitzar, atomitzadament, totes les candidatures de les eleccions del 2010 –Rosell, Ferrer, Ingla i fins i tot Benedito, que no va ser directiu però va estar al costat de Laporta formant part de comisisons del club fins el 2008– i han protagonitzat les hostilitats i el foc creuat que, paradoxalment, han acompanyat institucionalment l'etapa esportivament més exitosa del Barça. Aquesta paradoxa segurament s'explica amb el fet que han demostrat estar preparats i ser molt competents en la gestió del club –sobretot quan els talents de tots van sumar–, al mateix temps que s'han deixat dominar més per les qüestions personals que per la responsabilitat de club. Encara que, també paradoxalment, uns i altres han apel·lat sovint al bé del club, han repetit la màxima d'Evarist Murtra –”En cas de dubte, fes el que sigui millor pel club”– i s'han posat a la boca la “unió del barcelonisme” mentre actuaven partidistament o instigaven accions per alimentar el conflicte.
Des de dins del conflicte els costa d'entendre-ho així a uns i altres, però des de fora es veu molt clar: el que els enfronta té més a veure amb qüestions personals que amb models de club. I, uns i altres, han portat aquestes qüestions personals fins al punt d'instal·lar la confrontació en el dia a dia del club.
El judici per l'acció de responsabilitat és un punt culminant en aquest clima de confrontació, però dia sí dia també, qualsevol esdeveniment –esportiu o institucional, i ja no diguem els judicials– s'interpreta i es magnifica o no segons el bàndol i la trinxera en què s'estigui instal·lat. De manera que les dues maneres de viure el club que definia Agustí Montal –el del diumege i el d'entre setmana– han configurat en l'última dècada un barcelonisme esquizofrènic que ha viscut la felicitat els diumenges i la guerra entre setmana.
Amb les portes del jutjat d'instrucció número 39 de Barcelona obertes al caïnisme barcelonista, el desenllaç pot ser fatal, abans que res, per a una colla de persones que no el mereixen, uns quants directius que sempre van actuar de bona fe i que ara estan encausats. I en aquest sentit és injust per a ells, però això no vol dir que sobretot els dos últims anys de mandat de Laporta no mereixin una reprovació, ja que ell i el seu entorn immediat, amb el director general Joan Oliver de braç executor, van fer una gestió excessiva en l'aspecte econòmic i inadmissible en l'institucional, sobretot pels espionatges a directius i a treballadors i un grapat decisions injustificades, des d'alguns fitxatges fins a altres operacions d'ètica dubtosa. I, altre cop paradoxalment, tot plegat de manera paral·lela a l'etapa de més èxits esportius amb Pep Guardiola a la banqueta.
Tant cert és això com que la decisió de tirar endavant l'acció de responsabilitat és legalment correcta, com remarca el club en un comunicat que va emetre ahir. Com ajustada a la legalitat va ser la votació de l'assemblea, en què el 'sí' va guanyar per 29 vots, però que més que res va ser l'expressió de la divisió del club. El mateix president Sandro Rosell ho va manifestar en el primer punt de l'exposició de raons per votar 'no' en aquella assemblea i per justificar el seu vot en blanc: “Perquè aquesta decisió significarà seguir amb les divisions i els enfrontaments, i no poder unir per fi tot el barcelonisme. I també perquè significarà iniciar litigis interminables.” Rosell va tenir dubtes a última hora, però el seu vot en blanc no l'eximia d'haver d'assumir com a pròpia l'acció de responsabilitat impulsada per la seva directiva.
Però més enllà de la legalitat hi ha l'interès del club, o hi hauria de ser. Hi ha hagut temps en els últims quatre anys per preguntar-se si és millor per al club que un jutge acabi dictant sentència o si s'havia de trobar una solució pactada. És cert que això últim s'ha provat en els últims mesos (abans hi havia hagut algun intent sense gaire convicció), però no ha estat possible. I no per la incapacitat d'uns i altres de posar-se d'acord, sinó senzillament perquè la situació havia arribat tan lluny que ja no era possible. El mal ja estava fet.
Probablement el moment per reconduir la situació era quan l'actual directiva va ser capaç de començar a generar beneficis. Era el moment per ser generosos i portar a l'assemblea la reconsideració de l'acció de responsabilitat, ja que la bona situació econòmica no feia necessària la reintegració de les pèrdues del mandat de Laporta. I de pas, a més de ser generosos perquè era el millor per al club, també hauria quedat clar que la gestió de Laporta mereixia reprovació particular, encara que no càstig generalitzat a tota la directiva. No es va voler fer això, i a canvi el clima del club s'ha enverinat fins al punt que tot s'interpreta segons el bàndol en què s'està alineat, amb la convulsió que això comporta, i que al president electe li ha costat el càrrec. I el resultat és el mal viure constant, per als de dins i els de fora i per al barcelonisme en general.
En els demandats, al final, ha pesat més, vist el suport que ha generat la seva situació, voler arribar fins al final per veure si el club és capaç d'arribar fins a les últimes conseqüències en contra de l'oposició de molts barcelonistes, i sembla clar que, efectivament, no hauran de pagar encara siguin declarats culpables. I en els demandants, segurament ha pesat el fet de no voler passar com uns temorosos que es feien enrere a última hora i voler-se conformar amb una decisió favorable als seus interessos, per després només reclamar els diners a l'asseguradora. Al capdavall, aquesta és una guerra en què mai guanyen del tot ni els uns ni els altres, però sí que hi perd el Barça.