Responsabilitat

Un jutge haurà de dic­tar sentència per l'acció de res­pon­sa­bi­li­tat con­tra l'última junta de Joan Laporta, però el Barça ja ha per­dut. Ja fa temps que hi perd. Sigui quina sigui ara la decisió del jutge José Manuel Martínez Bor­rego. Es con­demni els deman­dats o no, el clima de divisió per­ma­nent ja està ins­tal·lat en el club i, passi el passi a la Ciu­tat de la Justícia, la con­fron­tació serà per molt temps el sis­tema ofi­cial d'alter­nança en ell club.

Serà així, si més no, men­tre els que llui­tin pel poder en el Barça siguin els matei­xos (o els seus inter­po­sats) que van pro­ta­go­nit­zar el canvi més trans­cen­dent en la història del club a par­tir de l'estiu del 2003. Les matei­xes per­so­nes que lla­vors van anar jun­tes en la can­di­da­tura que encapçalava Laporta també van capi­ta­lit­zar, ato­mit­za­da­ment, totes les can­di­da­tu­res de les elec­ci­ons del 2010 –Rosell, Fer­rer, Ingla i fins i tot Bene­dito, que no va ser direc­tiu però va estar al cos­tat de Laporta for­mant part de comi­si­sons del club fins el 2008– i han pro­ta­go­nit­zat les hos­ti­li­tats i el foc cre­uat que, para­do­xal­ment, han acom­pa­nyat ins­ti­tu­ci­o­nal­ment l'etapa espor­ti­va­ment més exi­tosa del Barça. Aquesta para­doxa segu­ra­ment s'explica amb el fet que han demos­trat estar pre­pa­rats i ser molt com­pe­tents en la gestió del club –sobre­tot quan els talents de tots van sumar–, al mateix temps que s'han dei­xat domi­nar més per les qüesti­ons per­so­nals que per la res­pon­sa­bi­li­tat de club. Encara que, també para­do­xal­ment, uns i altres han apel·lat sovint al bé del club, han repe­tit la màxima d'Eva­rist Mur­tra –”En cas de dubte, fes el que sigui millor pel club”– i s'han posat a la boca la “unió del bar­ce­lo­nisme” men­tre actu­a­ven par­ti­dis­ta­ment o ins­ti­ga­ven acci­ons per ali­men­tar el con­flicte.

Des de dins del con­flicte els costa d'enten­dre-ho així a uns i altres, però des de fora es veu molt clar: el que els enfronta té més a veure amb qüesti­ons per­so­nals que amb models de club. I, uns i altres, han por­tat aques­tes qüesti­ons per­so­nals fins al punt d'ins­tal·lar la con­fron­tació en el dia a dia del club.

El judici per l'acció de res­pon­sa­bi­li­tat és un punt cul­mi­nant en aquest clima de con­fron­tació, però dia sí dia també, qual­se­vol esde­ve­ni­ment –espor­tiu o ins­ti­tu­ci­o­nal, i ja no diguem els judi­ci­als– s'inter­preta i es mag­ni­fica o no segons el bàndol i la trin­xera en què s'esti­gui ins­tal·lat. De manera que les dues mane­res de viure el club que defi­nia Agustí Mon­tal –el del diu­mege i el d'entre set­mana– han con­fi­gu­rat en l'última dècada un bar­ce­lo­nisme esqui­zofrènic que ha vis­cut la feli­ci­tat els diu­men­ges i la guerra entre set­mana.

Amb les por­tes del jut­jat d'ins­trucció número 39 de Bar­ce­lona ober­tes al caïnisme bar­ce­lo­nista, el desen­llaç pot ser fatal, abans que res, per a una colla de per­so­nes que no el merei­xen, uns quants direc­tius que sem­pre van actuar de bona fe i que ara estan encau­sats. I en aquest sen­tit és injust per a ells, però això no vol dir que sobre­tot els dos últims anys de man­dat de Laporta no merei­xin una repro­vació, ja que ell i el seu entorn imme­diat, amb el direc­tor gene­ral Joan Oli­ver de braç exe­cu­tor, van fer una gestió exces­siva en l'aspecte econòmic i inad­mis­si­ble en l'ins­ti­tu­ci­o­nal, sobre­tot pels espi­o­nat­ges a direc­tius i a tre­ba­lla­dors i un gra­pat deci­si­ons injus­ti­fi­ca­des, des d'alguns fit­xat­ges fins a altres ope­ra­ci­ons d'ètica dub­tosa. I, altre cop para­do­xal­ment, tot ple­gat de manera paral·lela a l'etapa de més èxits espor­tius amb Pep Guar­di­ola a la ban­queta.

Tant cert és això com que la decisió de tirar enda­vant l'acció de res­pon­sa­bi­li­tat és legal­ment cor­recta, com remarca el club en un comu­ni­cat que va eme­tre ahir. Com ajus­tada a la lega­li­tat va ser la votació de l'assem­blea, en què el 'sí' va gua­nyar per 29 vots, però que més que res va ser l'expressió de la divisió del club. El mateix pre­si­dent San­dro Rosell ho va mani­fes­tar en el pri­mer punt de l'expo­sició de raons per votar 'no' en aque­lla assem­blea i per jus­ti­fi­car el seu vot en blanc: “Perquè aquesta decisió sig­ni­fi­carà seguir amb les divi­si­ons i els enfron­ta­ments, i no poder unir per fi tot el bar­ce­lo­nisme. I també perquè sig­ni­fi­carà ini­ciar liti­gis inter­mi­na­bles.” Rosell va tenir dub­tes a última hora, però el seu vot en blanc no l'exi­mia d'haver d'assu­mir com a pròpia l'acció de res­pon­sa­bi­li­tat impul­sada per la seva direc­tiva.

Però més enllà de la lega­li­tat hi ha l'interès del club, o hi hau­ria de ser. Hi ha hagut temps en els últims qua­tre anys per pre­gun­tar-se si és millor per al club que un jutge acabi dic­tant sentència o si s'havia de tro­bar una solució pac­tada. És cert que això últim s'ha pro­vat en els últims mesos (abans hi havia hagut algun intent sense gaire con­vicció), però no ha estat pos­si­ble. I no per la inca­pa­ci­tat d'uns i altres de posar-se d'acord, sinó sen­zi­lla­ment perquè la situ­ació havia arri­bat tan lluny que ja no era pos­si­ble. El mal ja estava fet.

Pro­ba­ble­ment el moment per recon­duir la situ­ació era quan l'actual direc­tiva va ser capaç de començar a gene­rar bene­fi­cis. Era el moment per ser gene­ro­sos i por­tar a l'assem­blea la recon­si­de­ració de l'acció de res­pon­sa­bi­li­tat, ja que la bona situ­ació econòmica no feia necessària la rein­te­gració de les pèrdues del man­dat de Laporta. I de pas, a més de ser gene­ro­sos perquè era el millor per al club, també hau­ria que­dat clar que la gestió de Laporta merei­xia repro­vació par­ti­cu­lar, encara que no càstig gene­ra­lit­zat a tota la direc­tiva. No es va voler fer això, i a canvi el clima del club s'ha enve­ri­nat fins al punt que tot s'inter­preta segons el bàndol en què s'està ali­neat, amb la con­vulsió que això com­porta, i que al pre­si­dent electe li ha cos­tat el càrrec. I el resul­tat és el mal viure cons­tant, per als de dins i els de fora i per al bar­ce­lo­nisme en gene­ral.

En els deman­dats, al final, ha pesat més, vist el suport que ha gene­rat la seva situ­ació, voler arri­bar fins al final per veure si el club és capaç d'arri­bar fins a les últi­mes con­seqüències en con­tra de l'opo­sició de molts bar­ce­lo­nis­tes, i sem­bla clar que, efec­ti­va­ment, no hau­ran de pagar encara siguin decla­rats cul­pa­bles. I en els deman­dants, segu­ra­ment ha pesat el fet de no voler pas­sar com uns temo­ro­sos que es feien enrere a última hora i voler-se con­for­mar amb una decisió favo­ra­ble als seus interes­sos, per després només recla­mar els diners a l'asse­gu­ra­dora. Al cap­da­vall, aquesta és una guerra en què mai gua­nyen del tot ni els uns ni els altres, però sí que hi perd el Barça.