Venim d'un silenci...
de pronunciar-se a favor del dret a decidir
A mesura que s'acosta la consulta (ai, ai, ai) està passant un fenomen paranormal que evidencia que estem en un punt de no-retorn: alguns grans esportistes es pronuncien en qüestions polítiques! És una situació que el “gran germà” de Madrid no podrà controlar si la pilota, mai més ben dit, es va fent gran. Es perd la por. Benvinguts al món real. Ni els diaris de Madrid s'atreveixen a demanar mesures excepcionals contra Piqué ni a passar comptes amb Xavi Hernández. La reacció és de sorpresa i, fins i tot, de certa admiració pel fet que un esportista superi la mitjana normal de neurones dels futbolistes, situada, segons la tradició popular, entre una i dues. Fins i tot un estendard de la marca Espanya, Pau Gasol, ha admès que està a favor del dret a decidir. Veurem com s'ho prenen els seus patrocinadors, començant pel Banco Popular.
Si sovint destaquem la dificultat de recaptar suports per a la causa en el món de l'esport professional, amb més temença que l'empresarial quan la política truca a la porta, ara hem de fer el mateix quan dos dels capitans del FC Barcelona o els germans Gasol, entre d'altres, actuen respecte a la qüestió nacional amb una llibertat desconeguda.
Que la jet-set de l'esport es pronunciï és un pas important perquè fins ara per als trols de Twitter i per a la gentussa que pul·lula pels mitjans digitals era molt senzill identificar un jugador de waterpolo, un tennista, un nedador o un atleta concret per insultar-lo, humiliar-lo, amenaçar-lo i expulsar-lo ad aeternum de les seves respectives seleccions espanyoles per qualsevol opinió, moderada o radical, que aquest hagués expressat respecte al procés. Si el dret a votar el comencen a reclamar amb més vehemència els professionals de l'esport que habitualment representen les seleccions espanyoles,serà impossible que ningú es pugui sentir amenaçat o atemorit pel fet d'exposar les seves idees. És i serà una lluita col·lectiva.
Arribar a aquest escenari tampoc no serà fàcil. Fa uns dies un campió del món rebia davant meu un estret marcatge del responsable de comunicació del seu patrocinador quan era qüestionat sobre l'Onze de Setembre. No és el primer cop ni serà l'últim. Això sí, des d'Espanya fa temps que alcen la veu exigint que tots els catalans de “bona voluntat” s'aixequin a Catalunya contra aquesta gran mentida que se suposa que és el procés sobiranista. Però en l'esport, ho sabem, venim d'un silenci antic i molt llarg, com deia el mestre Raimon. Ara és l'hora de trencar-lo, sigui discretament o pel broc gros. Primer, molts demanaran el dret a votar –que és una cosa que no ens donaran– però el següent pas, com han fet a Escòcia moltes de les seves grans llegendes, serà pronunciar-se directament a favor del doble sí. Llavors, que tothom s'aparti.
N'hi ha que encara hi tenen moltes coses a perdre –contractes o beques que vénen de Madrid amb els nostres diners–, però cada vegada n'hi ha més que no tenen cap compromís. A cagar a la via, amb perdó, és el que acaben pensant. Si jugo en el FC Barcelona o en els Chicago Bulls, no hi ha ningú que em pugui dir què haig de dir o com haig de pensar.