De la il·lusió a l'alarma
Ja he comentat en alguna altra ocasió que en el terreny del periodisme esportiu cada vegada m'interessen més els diumenges i menys els dilluns. Em crida més l'atenció el que passa al camp i el que se'n desprèn i, en canvi, cada dia em fa més mandra analitzar el que succeeix als despatxos. Ja sé que per jugar els caps de setmana són necessaris els dies de cada dia i que, depenent de com es treballa, afecten directament la trajectòria esportiva de l'equip. Però avui m'agradaria, encara que sigui puntualment, deixar de banda la possibilitat de si el principal grup d'oposició a l'actual consell de l'Espanyol acabarà entrant a formar-ne part, de si els últims canvis a l'àrea econòmica del club són una pèrdua de confiança dels màxims accionistes cap al president o de si les finances de l'entitat són tan delicades com s'apunta.
M'agradaria centrar-me més en la situació esportiva de l'Espanyol i en aquest estat d'alarmisme en el qual s'han instal·lat diversos sectors del club després d'haver sumat només un punt en tres jornades. És evident que el començament no ha estat el desitjat, però em fa l'efecte que aquest estat de desànim, de desconfiança i de nervis quan encara falten 35 partits més em sembla del tot exagerat. Entenc que els aficionats tinguin dubtes i interrogants sobre el joc de l'equip, sobre el nivell de la plantilla i sobre la capacitat del tècnic per tirar el projecte endavant. Diria que aquests, fins i tot, són necessaris, però d'aquí a veure-ho tot fosc hi ha un bon tros. Ja sé que els entesos diuen que el futbol es mou per estats d'ànims i que sovint ens fan canviar d'opinió, però resulta curiós veure i sentir com després de només tres partits detractors del joc de l'Espanyol amb el seu anterior tècnic ara en són ferms defensors per la solidesa defensiva i el pragmatisme que tenia. O gent il·lusionada amb la designació de l'actual entrenador, que en poques setmanes ho engegarien tot pel pedregar.
No caldria potser una mica de temps, de paciència i de confiança abans d'aquests canvis d'opinió tan extrems? O en el futbol és impossible fer una lectura del que passa sense deixar-se endur pel cor i la passió?