Veient diàriament el lamentable espectacle que s'està vivint a la Ciutat de la Justícia, s'agraeix que en aquest punt de la temporada es pugui parlar de futbol. Veure el trist paper del president, Josep Maria Bartomeu, constatar que qui mana a Can Barça és Javier Faus, sentir Sandro Rosell dient que no té res en contra de Joan Laporta, llegir que la magnànima junta actual perdonarà als exdirectius la possible multa en cas que guanyi la demanda/exhibició de la guerra fratricida blaugrana... Quanta hipocresia! Sort, dèiem, del futbol. El Barça de Luis Enrique comença a mostrar (sí, sí, només comença a ensenyar) les seves credencials, i com que és el líder en la lliga i en la Champions, el barcelonisme viu il·lusionat. No és estrany. L'equip ve d'on ve...

Són quatre partits i quatre victòries. Són 360 minuts sense encaixar cap gol. És veure una bona versió de Messi. I del planter, amb Munir, Sandro i Samper de protagonistes. I, és clar, també són tres derrotes del Real Madrid (una en la supercopa espanyola i dues en la lliga). En tot just un mes són moltes coses positives. I és, també, el crit “Luis Enrique, Luis Enrique!” a la graderia del Camp Nou. I aquí ens quedem una estoneta...

Estudiar la personalitat del tècnic asturià ajuda a entendre la que té l'equip. Com a futbolista (i també com a persona), Luis Enrique sempre s'ha mostrat com un home intens. I aquest és, ara mateix, la principal senya d'identitat del seu equip. Dimecres en la Champions i durant el cap de setmana, en la lliga, el Barça va a cent. Sense matisos i per sobre de qualsevol qüestió tàctica. Potser les prioritats canviaran més endavant, però a hores d'ara el missatge que l'entrenador ha enviat als futbolistes i als aficionats és que l'esforç no es negocia. Cada dia, cada entrenament, cada jugada, cada salt, cada cursa... s'han d'afrontar com si fossin el darrer. I cada entrevista amb la premsa. I cada instant. Luis Enrique transformat en un equip. La intensitat és tan alta que es confia que la qualitat resolgui. I, de moment, ho està fent. Els entrenaments són un espectacle: si els jugadors guanyen el partit dels dilluns, i el dels dimarts... i el dels divendres, el cos tècnic manté el convenciment que la temporada serà un èxit. I aquests partits es guanyen exhibint la mateixa motivació que, per exemple, la demostrada contra l'Athletic. De dilluns a divendres, com si fos diumenge. A dos-cents per hora. Luis Enrique Martínez.

Ell sap que els millors jugadors no fan el millor equip. Va jugar al Real Madrid i al Barça a còpia de guanyar terreny a altres futbolistes amb més talent però menys actitud i, per això, Mathieu i Mascherano són capaços de ser titulars prenent el lloc a Piqué; i per això, sorprenentment, Munir i Pedro surten a la foto abans que Neymar. I sembla evident que si el Barça es guanya el dret de jugar una final ho farà amb Piqué i Neymar a l'onze inicial, això sí, havent passat aquest procés d'aprenentatge de la filosofia de l'asturià, que dóna valor a allò que molts sovint obliden. Només cal fer una miradeta a Madrid per entendre el motiu d'aquest debat.

De futbol també en volem parlar. Les aportacions de Luis Enrique necessiten temps per calar internament i, també, per a la reflexió i la crítica des de fora. Els resultats ajuden a créixer, però també acceleren la motivació dels rivals per trobar un antídot. Una de les seves aportacions, jugar amb els tres davanters per dins, facilita les relacions Messi-Neymar, i quan els bons es troben, passen coses bones. Dues estonetes i un partit sencer fan preveure moltes alegries. Aquesta manera de fer acostarà Luis Suárez als cracs, i un rematador a prop d'ells pot acabar per crear una fórmula meravellosa per al Barça. Però aquest dibuix necessita un dinamisme i uns mecanismes molt especials, perquè per si mateix elimina els seus propis espais i facilita la feina als rivals. I això que ja veiem ara es multiplicarà per mil quan les pissarres dels equips contraris hagin fet la feina. Intensitat i futbol. I passió. El repte de Luis Enrique. El repte del Barça. I del barcelonisme.