Veient diària­ment el lamen­ta­ble espec­ta­cle que s'està vivint a la Ciu­tat de la Justícia, s'agra­eix que en aquest punt de la tem­po­rada es pugui par­lar de fut­bol. Veure el trist paper del pre­si­dent, Josep Maria Bar­to­meu, cons­ta­tar que qui mana a Can Barça és Javier Faus, sen­tir San­dro Rosell dient que no té res en con­tra de Joan Laporta, lle­gir que la magnànima junta actual per­do­narà als exdi­rec­tius la pos­si­ble multa en cas que gua­nyi la demanda/exhi­bició de la guerra fra­tri­cida blau­grana... Quanta hipo­cre­sia! Sort, dèiem, del fut­bol. El Barça de Luis Enri­que comença a mos­trar (sí, sí, només comença a ense­nyar) les seves cre­den­ci­als, i com que és el líder en la lliga i en la Cham­pi­ons, el bar­ce­lo­nisme viu il·lusi­o­nat. No és estrany. L'equip ve d'on ve...

Són qua­tre par­tits i qua­tre victòries. Són 360 minuts sense encai­xar cap gol. És veure una bona versió de Messi. I del plan­ter, amb Munir, San­dro i Sam­per de pro­ta­go­nis­tes. I, és clar, també són tres der­ro­tes del Real Madrid (una en la super­copa espa­nyola i dues en la lliga). En tot just un mes són mol­tes coses posi­ti­ves. I és, també, el crit “Luis Enri­que, Luis Enri­que!” a la gra­de­ria del Camp Nou. I aquí ens que­dem una esto­neta...

Estu­diar la per­so­na­li­tat del tècnic asturià ajuda a enten­dre la que té l'equip. Com a fut­bo­lista (i també com a per­sona), Luis Enri­que sem­pre s'ha mos­trat com un home intens. I aquest és, ara mateix, la prin­ci­pal senya d'iden­ti­tat del seu equip. Dime­cres en la Cham­pi­ons i durant el cap de set­mana, en la lliga, el Barça va a cent. Sense mati­sos i per sobre de qual­se­vol qüestió tàctica. Pot­ser les pri­o­ri­tats can­vi­a­ran més enda­vant, però a hores d'ara el mis­satge que l'entre­na­dor ha enviat als fut­bo­lis­tes i als afi­ci­o­nats és que l'esforç no es nego­cia. Cada dia, cada entre­na­ment, cada jugada, cada salt, cada cursa... s'han d'afron­tar com si fos­sin el dar­rer. I cada entre­vista amb la premsa. I cada ins­tant. Luis Enri­que trans­for­mat en un equip. La inten­si­tat és tan alta que es con­fia que la qua­li­tat resol­gui. I, de moment, ho està fent. Els entre­na­ments són un espec­ta­cle: si els juga­dors gua­nyen el par­tit dels dilluns, i el dels dimarts... i el dels diven­dres, el cos tècnic manté el con­ven­ci­ment que la tem­po­rada serà un èxit. I aquests par­tits es gua­nyen exhi­bint la mateixa moti­vació que, per exem­ple, la demos­trada con­tra l'Ath­le­tic. De dilluns a diven­dres, com si fos diu­menge. A dos-cents per hora. Luis Enri­que Martínez.

Ell sap que els millors juga­dors no fan el millor equip. Va jugar al Real Madrid i al Barça a còpia de gua­nyar ter­reny a altres fut­bo­lis­tes amb més talent però menys acti­tud i, per això, Mat­hieu i Masc­he­rano són capaços de ser titu­lars pre­nent el lloc a Piqué; i per això, sor­pre­nent­ment, Munir i Pedro sur­ten a la foto abans que Ney­mar. I sem­bla evi­dent que si el Barça es gua­nya el dret de jugar una final ho farà amb Piqué i Ney­mar a l'onze ini­cial, això sí, havent pas­sat aquest procés d'apre­nen­tatge de la filo­so­fia de l'asturià, que dóna valor a allò que molts sovint obli­den. Només cal fer una mira­deta a Madrid per enten­dre el motiu d'aquest debat.

De fut­bol també en volem par­lar. Les apor­ta­ci­ons de Luis Enri­que neces­si­ten temps per calar inter­na­ment i, també, per a la reflexió i la crítica des de fora. Els resul­tats aju­den a créixer, però també acce­le­ren la moti­vació dels rivals per tro­bar un antídot. Una de les seves apor­ta­ci­ons, jugar amb els tres davan­ters per dins, faci­lita les rela­ci­ons Messi-Ney­mar, i quan els bons es tro­ben, pas­sen coses bones. Dues esto­ne­tes i un par­tit sen­cer fan pre­veure mol­tes ale­gries. Aquesta manera de fer acos­tarà Luis Suárez als cracs, i un rema­ta­dor a prop d'ells pot aca­bar per crear una fórmula mera­ve­llosa per al Barça. Però aquest dibuix neces­sita un dina­misme i uns meca­nis­mes molt espe­ci­als, perquè per si mateix eli­mina els seus pro­pis espais i faci­lita la feina als rivals. I això que ja veiem ara es mul­ti­pli­carà per mil quan les pis­sar­res dels equips con­tra­ris hagin fet la feina. Inten­si­tat i fut­bol. I passió. El repte de Luis Enri­que. El repte del Barça. I del bar­ce­lo­nisme.