Si voltant pel Google Earth us deixeu caure a l'acròpoli d'Atenes, veureu que abans d'ensopegar amb l'immens pastís d'aniversari que és el Partenó hi ha un templet de mida humana que és com una capseta de pastilles, si guardem la proporció deguda als Déus. Es tracta del temple d'Atena Nike o de Nike Àptera –de l'Atena victoriosa o de la Victòria sense ales, com vulgueu–, que els atenencs van dedicar a la deessa del triomf, a qui, perquè no se'ls escapés, van tallar les ales. Avui, que la virtut divina de ser en un lloc al mateix temps que en un altre es manifesta com si res a les pantalles, i que les entremaliadures del missatger dels déus no estan sinó a la proporció d'aquell templet amb la immensitat on residien, si comparem la feinada de Mercuri amb l'abast immediat d'un tuit qualsevol, la imatge de Gerard Piqué amb el seu fill a les espatlles el darrer 11 de setembre es pot considerar conseqüentment com un modern oracle de Delfos si no és, és clar, que ens resignem un altre cop a deixar a les mans dels sacerdots la capacitat humana de designar les coses.

Els drets humans, ja s'entén, són inalienables, i hem arribat, sortosament, al punt que podem posar la irracionalitat de les creences al mateix nivell d'allò que és respectuosament opinable, i si algú vol dir que Messi és Déu, no el llancem, aquí, a la foguera.

Però resulta que si Piqué fa com qualsevol déu d'aquell Olimp pagà i intervé en el debat de les persones, provoca tal aldarull i subverteix de tal manera l'ordre que enlluerna tant com si la samarreta groga que lluïa fos el raig de llum d'un déu terrible; i això avui, en ple imperi del comerç, quan els drets d'imatge d'una multinacional pesen més que la Constitució espanyola. I si a la marca Nike que mostrava al pit i a la gorra ja li està bé aparèixer en aquella manifestació, deu voler dir que la nostra independència ja és en una realitat internacional de més volada.