Cada cop que intuïa desig d'arros­se­gar-lo al fang de les dis­pu­tes per­so­nals, el jutge encar­re­gat de diri­mir l'acció de res­pon­sa­bi­li­tat tallava d'arrel el joc brut al crit de “pre­gunta imper­ti­nent”. Aquest Barça gai­rebé esqui­zofrènic, que separa en dues òrbi­tes diver­ses la situ­ació espor­tiva del sarau direc­tiu, ha vis­cut una set­mana poc enve­ja­ble, fran­ca­ment. Men­tre el segui­dor cor­rent fruïa de valent amb la crisi blanca i els sis punts d'avan­tatge que ho tapen tot, la mino­ria refle­xiva obser­vava un judici que no bene­fi­cia ningú i n'ha des­pu­llat uns quants. Per començar, qui mana en l'enti­tat es diu Javier Faus, perquè els dos pre­si­dents, el fugit i l'acci­den­tal, son espe­ci­a­lis­tes en l'art de tirar pilo­tes fora i menys­preen la veri­tat. Només volien fer pagar als com­panys la seva tírria, la seva pro­funda ani­mad­versió per ser dife­rents, per ser un acci­dent en la història del club, habi­tu­al­ment por­tat per gent vin­cu­lada als poders fàctics del país, els pri­vi­le­gi­ats que veuen el club com si fos patri­moni seu i no supor­ten des­vi­a­ci­ons de cap mena.

No és el pri­mer cop que emprem l'exem­ple següent: històrica­ment, el Barça ha estat manat per repu­bli­cans, en la immensa majo­ria del seu recor­re­gut vital, i només l'han regit demòcra­tes en comp­tats i esporàdics epi­so­dis. Consti que, en democràcia, tan lícita és una opció com l'altra. Fem ser­vir els par­tits tra­di­ci­o­nals dels Estats Units a plena volun­tat, com una per­fecta metàfora del que vivim i hem vis­cut. Els poders domi­nants con­si­de­ren el temps de Joan Laporta com una excepció a la regla, com una imper­fecció del sis­tema que, a sobre, va gene­rar la millor època mai vista. I això no pot ser, s'ha de cas­ti­gar l'atre­vi­ment, la manca de com­ple­xos, la visió arris­cada, quasi temerària, a la recerca d'un model tan­cat i d'un pro­jecte rodó que dema­nava con­tinuïtat. En aquesta guerra, con­ti­nuen sense val­dre els mati­sos, es juga sem­pre al tot o res, o estàs amb mi o estàs con­tra mi i, per tant, les trin­xe­res dis­pa­ren munició real amb ganes de fer mal. No es per­me­ten inde­pen­dents. T'has d'ali­near o t'ali­neen així que et des­pis­tes...

Arri­bem a la con­clusió de que no hi ha audi­to­ria, no hi ha jutge ni hi ha medi­a­dor capaç de resol­dre aquest atzu­cac de l'acció de res­pon­sa­bi­li­tat, un ves­per on s'ha ficat l'actual direc­tiva sense cap ànim redemp­tor ni volun­tat de fer justícia, ni ànim de mar­car pre­ce­dent de bona gestió i avís a futurs nave­gants de mà fora­dada. Res de tot això. Son pica­ba­ra­lles de gent que es desitja el pit­jor sense oblit ni perdó, impos­si­ble dema­nar calma i seny en les anàlisis arrau­xa­des, arbitràries, ten­den­ci­o­ses. Les ses­si­ons del judici han ser­vit per expo­sar feble­ses huma­nes, manca de volada, arrogàncies de classe supe­rior, desig de revenja. Una obra de tea­tre clàssic amb guió que per­ju­dica el Barça, inno­cent enmig d'irres­pi­ra­ble tensió. Hau­rem d'acos­tu­mar-nos al pano­rama: bipar­ti­disme en grau extrem. Statu quo con­tra els hete­ro­do­xos. Lluita de poder cons­tant per aquesta peça bàsica en el mapa emo­ci­o­nal del país. Gua­nyi qui gua­nyi, perd la resta i seguim depe­nent de si entra la pilota. Tant se val si paguen jus­tos per peca­dors, el que importa és mar­car ter­ri­tori, dei­xar clar qui mana aquí. Prou penós, tot ple­gat. Molt humà, sense cap gran­desa.