L'afició blaugrana està encantada amb Luis Enrique. El suport al tècnic asturià des que va aterrar a la banqueta del Barça ha estat total i s'ha vist reafirmat amb els bons resultats assolits fins ara en l'arrencada de la temporada. Després de quatre jornades de lliga i el debut en la Champions, l'equip és líder i compta els partits per victòries; un balanç que no difereix del de la passada temporada a les mateixes alçades, amb Gerardo Tata Martino. Per contra, la percepció en el voluble entorn barcelonista ha variat substancialment d'un any a l'altre. La diferència? Doncs que Martino va aterrar amb una pesant motxilla d'incògnites i la necessitat de guanyar-se el vistiplau de jugadors i afició, mentre que Luis Enrique l'ha tingut des del minut u, fruit en gran mesura de l'ADN Barça que arrossega des de la seva etapa de jugador. Només aquest fet ja ha evitat reobrir molts dels debats que la passada temporada van enterbolir la trajectòria de l'equip, i un de tan recurrent com el de l'estil.

Quan Martino va fer-se càrrec de la banqueta un dels temes recurrents en els articles de premsa i les tertúlies de ràdio i televisió era analitzar si la seva manera d'entendre el futbol encaixava amb el model Barça. Moltes rodes de premsa es van transformar en una mena d'examen, en el qual l'actual seleccionador argentí havia de deixar clar que no venia a canviar res, sinó a recuperar aspectes del joc que s'havien perdut, com ara la pressió. Va haver de justificar cada moviment; un tediós discurs de fidelitat al model conseqüència del desconeixement general cap a la seva persona i trajectòria prèvia. De fet, ell mateix es va veure sorprès d'aquesta desconeixença. “Pot venir de qui t'atén al supermercat, però no de qui treballa en això”, va comentar fa pocs dies.

Aquest ha estat l'únic i petit retret que Martino ha fet des que va marxar després de tancar una decebedora campanya i de la qual s'ha fet principal responsable –tot i no ser-ne l'únic–. I així ha de ser perquè si bé en molts aspectes se'l va jutjar amb excés de zel, també va cometre errades evidents, sobretot per no imprimir prou caràcter a l'equip i no aconseguir activar es grans cracs. Unes mancances que Luis Enrique ha sabut captar i capgirar, perquè si una cosa ha demostrat en aquestes setmanes al capdavant de la nau blaugrana és que no li tremola el pols a l'hora de prendre decisions. I n'ha pres d'importants, com ara deixar tot un referent com Xavi a la banqueta i apostar per Rakitic, amb el simbolisme que suposa aquest relleu en el joc. Tothom observa que ara l'equip juga més directe, sense menys artificis a l'hora de fer circular la pilota. Una verticalitat que si portés el segell de Martino probablement hauria despertat més controvèrsia entre els més puristes. De fet, no oblidem episodis com el del partit al camp del Rayo Vallecano, quan tot i vèncer per un clar 0-4 van sorgir veus d'alarma perquè per primer cop en molt de temps s'havia perdut la possessió.

Ara Luis Enrique disposa de més lliberat –s'ho ha treballat amb el seu tarannà– i no topa amb tants filtres a l'hora d'imposar la seva idea de joc. La recepta, alimentada per una preparació acurada i més innovadora, li està funcionant i fomenta l'optimisme dins la parròquia blaugrana. Fa bé, però, de no deixar-se arrossegar pel triomfalisme precoç, conscient que seran els títols assolits el que el jutjarà. Precisament un discurs que també va mantenir Martino. Confien, però, que el desenllaç sigui ben diferent.