Com que no tinc ganes de deprimir-me tot just començar la lliga, no em penso afegir al plany de les lamentacions arbitrals. Sí, és veritat que per regla general, i des de fa qui sap quant, els àrbitres no són gaire amics de l'Espanyol. Per una i mil consideracions i a partir de la història podria semblar estrany, però no ho és. Al contrari, sempre hi ha a qui li toca ser l'ase dels cops o a qui han de fer servir de torna perquè no sigui dit que s'és feble o poc equànime. De totes maneres, la satisfacció aquest cap de setmana em va venir en forma de llibre. Em vaig empassar d'una tirada el llibre de l'Arseni Gibert Una falsa història del PSC (O quan la política esdevé una mena d'esport que consisteix exclusivament a aconseguir més vots que el contrari), de Curbet Edicions.

Com a bon consumidor de mitjans de comunicació amb tertúlies incloses, em pregunto per què d'una obra cabdal, que et dóna quasi totes les claus per poder entendre què els passa als socialistes catalans, se n'ha fet tan poc ressò. Ben escrit, d'una ironia fina esplèndida, crític amb arguments de pes, reflexiu, gens sectari, il·lustratiu, sincer... i fins i tot divertit.

En definitiva, tot un manual que t'ajuda a saber el pa que s'hi dóna quan en un col·lectiu no es té capacitat, ni encert ni massa voluntat per ésser un mateix. Per saber que les misèries actuals vénen de força enrere i que es camina cap a la dissolució total, a ser engolit com aquell que res. Amb tota sinceritat, crec que l'Arseni Gibert, que va participar en la fundació del PSC i va ser regidor de l'Ajuntament de Lloret, senador i diputat al Parlament de Catalunya, dóna una lliçó de coherència i honestedat. Com llarga i honesta és la referència biogràfica de la coberta del llibre, on no s'amaga de dir que des de l'any 1997 fins al 2005 va ser patró de la Fundació Privada de l'Espanyol.