La copa Davis, més enllà de Gala León
Que el capità de l'equip espanyol de copa Davis sigui Gala León, una altra dona o qualsevol home m'importa ben poc. Desconec el currículum de l'extennista madrilenya, excepte el fet que és la directora tècnica de la federació espanyola des de fa uns mesos i que no ha entrenat mai cap jugador de primer nivell. I el debat sobre si una dona pot dirigir un equip masculí tampoc m'interessa gaire. Pensava que era una cosa que ja estava superada. Al capdavall, tampoc no sembla que per ser capità d'un equip de copa Davis calgui tenir uns coneixements especials. Si la federació espanyola hagués nomenat capità un extennista masculí, retirat fa una dècada i que tingués la mateixa experiència professional que Gala León, segurament en Toni Nadal hauria dit el mateix que ha dit, excepte les referències al fet que Gala León sigui una dona. I no hauria passat el que ha passat.
De la copa Davis m'interessaria destacar que ja va sent hora que algú es repensi com ha de ser aquesta competició. L'edició d'aquest 2014 és la 103 d'un torneig que va arrancar el 1900. La copa Davis és una de les competicions en la qual la fortuna influeix més en el seu desenllaç. El sorteig determina els aparellaments, però qui juga a casa o a fora va en funció d'on es va disputar l'últim enfrontament entre els dos equips. I qui juga a casa, tria superfície i tots sabem com influeix en el tennis la superfície sobre la qual es juga. I la tria de superfície es fa, en no poques ocasions, més en funció de si perjudica els rivals que no pas si beneficia els propis jugadors. Un equip pot, doncs, tenir totes les eliminatòries a casa, i un altre, totes a fora. Si això no és que una boleta comenci a determinar com anirà una competició...
És clar que estem parlant d'una competició en la qual en les 60 primeres edicions, el campió tenia el dret de defensar el títol en la següent temporada –a casa i amb la superfície que més li convenia– mentre tots els altres rivals s'esbatussaven entre ells –un sistema de competició, anomenat challenge round, que també es va usar en el torneig de Wimbledon i en l'obert dels Estats Units–. Així s'explica en bona part que en les primeres 60 edicions la copa Davis només tingués quatre campions –els EUA, la Gran Bretanya, Austràlia i França– i en les 42 següents, des que es va canviar el sistema el 1972, hi hagi dotze campions diferents en el palmarès.
La copa Davis és història de l'esport, però el respecte a aquesta mateixa història hauria de portar a la seva renovació. El calendari està més que saturat i ningú –ni l'ATP ni la federació internacional– vol, renunciar a res, però ja seria hora de dignificar un torneig en què la fortuna deixés de tenir tanta influència en el desenllaç final. Si hi ha quatre grans tornejos de dues setmanes, no es pot fer lloc per a dues setmanes més per a una copa Davis que pugui ser un veritable campionat del món de tennis per equips?