Els que anem de moderns per la vida observàvem dijous passat com el Yes anorreava el No en els mapes interactius de Twitter abans, durant i, fins i tot, després de les votacions del referèndum escocès. La diferència entre els missatges dels primers i els segons era abismal. Des del punt de vista virtual, doncs, la independència semblava assegurada. Però a l'hora de la veritat, ai las!, va passar tot el contrari, i si bé els joves van votar majoritàriament que sí –en menys mesura que les estadístiques de les xarxes socials– els escocesos de més edat, que continuen enganxats a la BBC de tota la vida, van viure el seu procés fora de la xarxa i, més enllà d'altres consideracions sociològiques, no van participar de l'optimisme col·lectiu i de la sensació de rebel·lió o de moment històric que assaboríem els que rebíem els RT d'aquells que pronosticaven la fi de la dominació britànica.

Serveixi això com a exemple també pel que passa i potser passarà a Catalunya en l'àmbit polític. Que Twitter ens ofereix una imatge desvirtuada de la realitat també ho veiem en molts altres àmbits, per exemple, és clar, en el FC Barcelona.

Si ets algú que, bàsicament, viu enganxat a aquesta o, fins i tot, alguna altra xarxa social, el club viu una crisi permanent en què les plantofades van dirigides sobretot cap a Bartomeu i Zubizarreta –ara Rosell, un altre que va rebre de valent, està fora d'escena–. Sóc el primer que m'afegeixo sovint a participar d'aquesta revolta que reclama al club implicació en fets certament rellevants, com el procés sobiranista i la reconsideració de l'acord amb Qatar. Com a Escòcia, però, una cosa és el que pregonem els defensors de l'excel·lència en tots els àmbits i l'altra el que pensen els socis de tota la vida, començant pels compromissaris.

La xarxa social, si la prenem com a reflex de la realitat, ens mostraria una oposició que només existeix en la ment d'aquells que volem, per citar alguns exemples, Guardiola de president, que es trenquin totes les relacions amb el Real Madrid, que es renegociïn els acords comercials, que el president demani el doble vot afirmatiu per al 9-N i que Javier Faus s'agenolli en una compareixença davant la premsa mentre explica el cost real de Neymar. Però el soci de tota la vida no vol res d'això. De fet, li importen un rave les proclames més o menys revolucionàries que piulem i s'aferra a la premsa tradicional, on es manté un discurs oficial que ja li va bé sempre que entri la pilota. Recordo quan Laporta es va presentar davant els compromissaris després de guanyar la seva primera lliga. L'efervescència era tan gran que un soci em va reconèixer que si el president els demanava que l'equip havia de vestir de blanc la temporada següent ell votaria que sí.

Si el Barça, i en certa mesura Escòcia, són un reflex de Catalunya i es fa una campanya per la independència de cara al 9-N, hem de tenir en compte que el poder dels community managers, si és que en tenen algun, és limitat i serveix bàsicament per sobreescalfar o refredar un circuit tancat. L'aire de fora no hi entra, va per lliure i la seva massa és percentualment tan superior que és la que, en realitat, tothom vol tenir controlada.