Sé perfectament que no és el millor dia per parlar de les qualitats d'Ivan Rakitic, després del partit a Màlaga, en què l'equip va empatar a zero i el croat va fer el pitjor partit des que és blaugrana. Però no me'n puc estar. Rakitic és, fins ara, el millor fitxatge del Barça. Un encert de la secretaria tècnica de Zubi, que sempre ha estat molt criticat, i amb raó. És per això que quan l'encerta també s'ha de dir públicament.

Rakitic va arribar al Barça després d'una gran etapa al Sevilla en què era el líder de l'equip. Dirigia, assistia, xutava les faltes, marcava i era capaç de pressionar com ningú. El motor de Nervión. Molts consideraven que Rakitic seria incapaç d'assumir aquest rol al Barça i que el Camp Nou li aniria gran. Fins i tot, posaven en dubte el seu fitxatge i asseguraven que era molt millor Toni Kroos, que l'alemany hauria d'haver vingut a can Barça en lloc de reforçar el Madrid. Una tesi que es va estendre com la pólvora sobretot després de la supercopa d'Europa, en què el Madrid va derrotar plàcidament el Sevilla. Els mitjans de la capital espanyola van posar Kroos dalt d'un pedestal i molts socis blaugrana s'estiraven els cabells perquè algunes informacions periodístiques insinuaven que Luis Enrique havia desestimat Kroos en benefici de Rakitic, Rafinha i Sergi Roberto.

No em vull apuntar al carro dels guanyadors, però sempre he defensat la incorporació de Rakitic i les seves qualitats. Com a mostra, un article que vaig escriure en aquesta mateixa tribuna el mes de juny en què comentava: “Rakitic ha demostrat que és un immens jugador i que està preparat per fer el salt a un equip gran. Té molta fusta de líder, i això segur que anirà molt bé a Luis Enrique.” El temps ens ha donat la raó als defensors de Rakitic. El suflé de Kroos es va desinflant, i el croat cada cop s'està convertint en un peça més que imprescindible.

El matx contra el Llevant va ser el clar exemple del que aporta aquest jugador. És capaç de córrer cinquanta metres per salvar una pilota de gol in extremis i després xutar un autèntic cacau que acaba en gol. Precisament, el xut a mitja distància i la verticalitat, dues de les seves principals qualitats, és el que faltava al Barça per superar les defenses que es tanquen a pany i forrellat.