La cançó del meu estiu
Com si sentís ploure, la cançó del meu estiu. És la reacció que em va causar la primera i la segona declaració de l'oncle d'un habitual a la llotja del Bernabéu amb els problemes logístics d'un vestidor com a fil argumental.
Ja havíem superat l'hora i mitja asseguts a la bici i, passat Santa Pau i abans de la baixada a Olot vam enllaçar amb un grup força nombrós. Un ciclista equipat de dalt a baix del Team MTN-Qhubeka a roda d'una noia més baixeta, verd llimonera (el fluorescent de tota la vida); Shelley Olds. Què Manel, quin equipet t'estan fent per l'any que ve, eh? Seguiràs, per això? Li vaig fer referència a l'entrevista que li havien fet, també a la carretera, deu fer tres setmanes, quan dirigia l'equip Africà, a la Vuelta. Tot i no dir-li com em guanyava la vida, tampoc va avançar res. Ho estava pensant, deia. Al seu equip no paren d'arribar-hi ciclistes de nivell, la majoria esprintadors. Però, tal com va dir a TVE i em recordava a la recta de la Vall de Bianya, ja, ell ve del ciclisme femení i ara en l'equip de la seva dona hi entra un patrocinador molt fort. L'endemà marxaven a Ponferrada. Un parell d'acceleracions al grup, superior a les 20 unitats, segur. I, després, ell mateix al davant amb plat gran i baixant pinyons... Una sèrie, no t'animis, vaig pensar. En la tercera edició de la Tondo m'hi havia buidat, allà. Volia acabar la temporada d'estiu amb bones sensacions. Però al cap d'una estona ja anava al davant, amb Olds a roda. Fins al trencant de Capsacosta.
“Renunciaria al mallot, per un de Catalunya.” Ho va dir Anna Ramírez després del seu segon títol estatal de fons, al juny. Era al mateix lloc on, avui, es corre el mundial femení. Però no hi serà. Diu que la seva relació amb el seleccionador espanyol és nul·la des del 2012, quan va escriure una carta a la comissió de dones de la federació espanyola, que va ser filtrada als mitjans. Res, que el que compta són les hores que passa el capità de la Davis al vestidor.