L'Atlético de Madrid et pot caure en gràcia per diversos motius, malgrat tenir una colla de barras bravas –més ara, que l'essència de l'equip té clar origen argentí– que encara van al Calderón amb banderes preconstitucionals i canten contra els catalans. L'Atlético pot caure bé per ser l'etern rival dels blancs, per haver demostrat que sabent invertir bé hi poden haver bons resultats o, simplement, perquè entre els seus il·lustres seguidors i hi ha un romàntic cantautor, geni de la música, com és Joaquín Sabina.

La seva música és una oda a la història de l'Atlético, des del moment que la melancolia d'algunes de les seves cançons esdevé banda sonora per il·lustrar passatges no tan llunyans de la vida del club. Ell podria ser el relator ideal per al desenllaç de l'última final de la lliga de campions. Sabina és tan polièdric com ho és la seva poesia, capaç de cantar l'himne del seu Atleti a ritme de rock com de dedicar el seu talent a Juan Román Riquelme o a Jorge Valdano, il·lustre ídol de l'etern rival: Dieguitos y mafaldas i Un tango para Valdano, dos homenatges al futbol del mestre madrileny. Sabina és l'intel·lectual terrenal, excepció que confirma la regla d'un Eduardo Galeano que escriu: “El futbol s'assembla a Déu en la devoció que hi tenen molts creients i en la desconfiança que hi tenen molts intel·lectuals.”

Personatge rodó com cap altre, Sabina tant és capaç de causar mal de panxa als seus seguidors més independentistes cedint una de les seves lletres per a la campanya de Ciutadans, com sortir en prime time entrevistat per Risto Mejide (que no és poc) i defensar el dret a decidir dels catalans. “Crec que no és tan clar, això de la independència de Catalunya. I la gent ha de tenir el dret de votar com més coses millor. En països molt democràtics, els Estats Units o Suècia, hi ha referèndums cada dos per tres”, va puntualitzar davant del publicista. Prou significatiu per entendre que, més enllà del debat polític i la rauxa del tacticisme dels aparelladors professionals, hi ha una societat civil espanyola que comença a estar cansada de veure que, mentre determinades democràcies europees tenen el referèndum a l'ordre del dia i regulat com a mecanisme bàsic de participació, també n'hi ha d'altres que conserven tics autoritaris massa antics.