Si el lector ens permet la filosofada, el temps és l'únic patrimoni autèntic de l'ésser humà. El secret rau en què en disposem d'una quantitat limitada, finible, i es tracta de saber-lo administrar a voluntat i plena consciència. Gestionar-lo a íntima satisfacció pot resultar clau d'èxit i felicitat. Si poguéssim, vendríem l'ànima per comprar temps. Ara i aquí, el Barça. En primer lloc, perquè la tasca de Luis Enrique precisa paciència, qui sap si mesos de maduració, proves, encerts i errades fins a aconseguir la recepta rodona i definitiva. Fins ara, l'equip treballa més i millor, s'ha afinat en aspectes defensius i ha sabut recuperar valors bàsics d'esforç, però encara no roda d'acord amb el nivell coherent del seu formidable talent col·lectiu ni amb les expectatives de l'exigent parròquia. A sobre, n'hi ha hagut prou amb un parell d'exemples, l'Apoel i el Màlaga, per veure que els encarregats d'aplicar antídots ja han trobat remei per a la novetat de convertir els laterals en extrems, vacuna consistent a deixar lliures els passadissos a les dues bandes i poblar la franja central com si fos el metro a hora punta. Si la pilota no corre, si no es troben espais, si la qualitat extraordinària de la tropa blaugrana no serveix per superar obstacles i línies, comença el neguit i ja no val desgastar de mica en mica l'adversari ben plantat, disciplinat, que resisteix malgrat les envestides. No es pensin pas que remuguem, ni filem massa prim quan som plenament conscients que Messi n'acumula ja 401, Neymar signa triplets i el conjunt rutlla 17-0 en balanç de gols. Només encuriosim de saber si el nou tècnic podrà pencar tranquil·lament en espera d'arrodonir la seva proposta, si la massa social sabrà esperar pacientment que s'activi la maquinària i si els futbolistes tindran gaires cops més tantes facilitats per clavar-ne mitja dotzena sense necessitat d'enlluernar, com va passar ahir contra el Granada.

Parlant de temps, contínuament pressionada i neguitosa de mena, a la directiva tampoc li'n sobra. Anhela que tot comenci a funcionar ràpidament com una seda abans que es conegui la sentència per l'acció de responsabilitat, cerimònia de la confusió que ens deixa cada dia amb un pam de nas. Al pobre jutge que ha de decidir culpabilitats li ha tocat un paperot, puix sembla que les antipaties personals i les ganes de fastiguejar l'adversari han portat davant dels tribunals un afer complicadíssim, impossible de desxifrar. Ara bé, si Martínez Borrego decideix que els exdirectius són innocents i que no han comès cap delicte, ja veurem quina cara els queda, als denunciants, i com reaccionarà –si és que ho fa entre tanta apatia manifesta– aquesta massa social blaugrana a la qual es va utilitzar en assemblea per anar contra els antics rectors. En un altre país de caire seriós, aquest bumerang comportaria la dimissió immediata, cas de sentència absolutòria, i convocatòria d'eleccions, però aquí ja estem dissortadament acostumats al fet que en passin de l'alçada d'un campanar i que continuïn com si res. Tot el Barça necessita temps, però és l'únic que no poden comprar. Ni això, ni paciència per veure com evoluciona l'equip. Ben pensat, seguim amb el club lliurat a mans del tècnic i d'un jutge de plet endimoniat.