“Hem d'intensificar la vigilància. Com en els matrimonis de conveniència, s'està entrant en merders que provoquen confusió i, en alguns casos, xarxes delictives.” La frase no és d'ara, sinó de fa més de tres anys, i correspon a José Luis Llorente, que ja ni és president de l'ABP, l'associació de jugadors professionals. Però ben bé podria encabir-se en l'actual context del bàsquet estatal. Senyal inequívoc de fins a quin punt els marcs de contractació que han regit la Lliga Endesa han estat –o intentat estar– permanentment pervertits pels clubs en l'esperit de la normativa. Feta la llei, buscada la fórmula de trampejar-la.

Divendres al matí no va passar res que no hagués succeït abans, com amb CJ Wallace a l'hora de fitxar pel Barça (passaport del Congo). El problema ara va ser el com, la desvergonyida forma d'actuar. El Laboral Kutxa va convertir en cotonous tres peces ianquis (Iverson, Ryan Gomes i Perkins) i el Madrid, una altra (Rivers). Tot molt fàcil i també legal: es parla amb un dels països del tractat Cotonou, se'ls ofereixen diners –algunes fonts fixen en 50.000 euros– i llestos. Res de trepitjar el país abans, ni adquirir el compromís de jugar amb la selecció. Un simple moviment mercantilista i punt. Per això, la tendència ha anat derivant cap aquí i menys a l'Est d'Europa, l'epicentre de tot cinc anys enrere. O ja no recordem casos, com McCalebb (Macedònia), Pooh Jeter (Ucraïna) o Pullen (Geòrgia)? Ara tothom es posa les mans al cap –i amb raó perquè l'espectacle és kafkià–, però només pot apel·lar a l'ètica perquè no s'ha transgredit cap norma. El problema, des del meu punt de vista, és el plantejament del marc de contractació. Per què es limita el nombre d'extracomunitaris a dos quan no es fa ara el mateix amb els cotonous? Veient que, sobretot en el cas dels nord-americans, poden canviar ara la seva condició com qui va al supermercat, no seria lògic que no hi hagués cap màxim fixat? Segur que passatges com els viscuts en els darrers dies o els que ara vindran –el Sevilla disposa ara de tres extracomunitaris i no tinc dubtes que aquest dissabte, contra l'Iberostar, en el debut en el campionat, en tindrà dos– no es tornarien a repetir més. Un altre tema és la situació del jugador espanyol en aquest marc, sense la protecció d'abans des que va incloure's en l'acord del 2011 el concepte “jugador de formació”. Ara són molts clubs els que aposten per dur adolescents d'arreu i, en tres anys federat en competicions FEB, ja adquirirà aquesta condició. És el que ha passat amb Eriksson i a l'inici del 2015 ho serà Hezonja. I això està firmat per l'ACB, la FEB i també l'ABP, que tant es queixa a través del seu nou president Alfonso Reyes. L'associació de jugadors s'ha caracteritzat per estar a la lluna de València molts cops i no tenir l'agilitat que requeria la situació, però també és cert que no ha tingut el suport governamental d'altres països –en especial, amb el PP–, on s'ha insistit a tenir sempre un mínim de jugadors del país o susceptibles d'anar a la selecció a les plantilles. Aquí no només no ha passat, sinó que també s'han tirat pedres sobre la teulada, nacionalitzant jugadors com Mirotic o Ibaka. En tot cas, tenir fixat un contingent de seleccionables en les plantilles ha ajudat el jugador espanyol? Potser sí per cobrar més –són peces cobejades i necessàries–, però per poc més. Quants cops hem vist jugadors amb rol testimonial, per simplement ajudar a entrenar o per tapar forats als equips? Massa, i no només al Laboral Kutxa, a qui sempre s'assenyala. Crec que un mercat lliure a la Lliga Endesa, sense contingents estipulats, relaxaria tothom i permetria confeccionar les plantilles amb més naturalitat. Potser els sous d'espanyols s'equipararien als comunitaris –Giannopoulos, per citar-ne un, va cobrar una misèria a Manresa– i els clubs els donarien l'alternativa més fàcilment. I que no pateixin a la FEB per la selecció espanyola. Els bons sempre hi tindran lloc.