Encara que en els últims temps hi ha hagut diversos equips que han guanyat al Palau Blaugrana com el Lleida i l'Igualada, que li té la mida presa al Barça, no és el mateix fer-ho en un partit de lliga reversible que en una final irreversible. La segona possibilitat queda reservada només als elegits. El Vic quan estava fort ho va aconseguir en una supercopa i el gran Igualada va fer saltar la banca en una final de la lliga europea tot just quan els blaugrana ja havien fitxat el tècnic Carlos Figueroa precisament per evitar que els passés. El Noia s'afegeix al club selecte amb un partit seriós, molta, molta, molta fe i el punt de sort imprescindible per obtenir les grans gestes contra grans equips. El Barça també el va tenir en la supercopa davant del Liceo i aquest cop se li va girar en contra.

Em declaro ferm admirador dels temps morts de Ferran López, el tècnic del Noia, i del seu mètode, encara que no comparteixo el to de les seves declaracions atacant el seu homòleg blaugrana, Ricard Muñoz, abans dels dos partits de la final. Són companys de professió i, passés el que passés, remoure i rememorar els problemes del Noia-Barça de la lliga passada no em sembla correcte a aquestes altures de la pel·lícula. Està clar que López buscava el nerviosisme a les files rivals i contribuir a la motivació dels seus guerrers, però es va passar. Declaracions premeditadament provocadores a banda, Ferran López és un jove gat vell. Va saber neutralitzar les virtuts del Barça durant 97 minuts de final –0-0 en l'anada i els tres gols del Barça en la tornada els va fer en 2:15–. Va trobar la fórmula per motivar els seus homes quan ja miraven cap al terra en un moment crític (3-1). Va saber prescindir de Borja Ferrer en la pròrroga quan estava massa nerviós per pensar amb criteri després d'haver estat protagonista principal del duel amb un golàs. Va saber adreçar-se al seu porter Luis Gil abans dels penals per fer-lo sentir el millor del món. I va instar els seus jugadors a fer el crit de guerra habitual d'inici de partit en el començament de la pròrroga. “Que us sentin”, els va dir jugant amb la pressió inherent que tens quan signes un contracte amb el Barça d'hoquei sobre patins. Guanyar-ho tot és gairebé una obligació. I perdre, un fracàs. Així de cruel. El Noia té un cabàs de jugadors formats en el seu propi planter que van treure l'orgull. Conèixer la història i identificar-s'hi és un valor afegit.

Sobre la decisió de Ricard Muñoz de canviar el porter en la tanda i situar Aitor Egurrola en el lloc de Sergi Fernández, doncs el de sempre. Si el Barça hagués guanyat, la idea hauria estat genial i, en la derrota, serà criticada. Fer llançar a Francesc Bargalló, el millor artiller de penes màximes del Noia, el primer tir davant d'un porter fred va ser un encert per part del tècnic del conjunt sadurninenc. Muñoz va buscar un cop d'efecte psicològic assumint un risc per frenar l'efervescència rival. Val a dir que Sergi Fernández va fer un bon partit i només se li pot atribuir com a error el segon gol del Noia. El mal del Barça va ser pecar d'autocomplaença amb el 3-1 i no esclafar el rival. Tot i amb això, i malgrat que venia del 2-9 al Vendrell, el Barça no està bé.

Finalment, respecte de la ja cèlebre mossegada de Borja Ferrer a Panadero, el jugador del Noia va saber reaccionar amb rapidesa demanant disculpes. Mitjans oportunistes que mai parlen d'hoquei se'n van fer ressò. Sense el precedent de Luis Suárez, però, no haurien dit res de la final, ni tan sols amb mossegada.