Amics, ja no hi ha marxa enrere. El poder espa­nyol –allò dels tres poders ja és història– ha dina­mi­tat tota pos­si­bi­li­tat d'entesa basada en la con­fiança. Haurà de ser, si és que ha de ser, una entesa feta d'igual a igual, sense sub­mis­si­ons legals, sense car­tes mar­ca­des, sense supe­ri­o­ri­tats per drets de con­questa. Serem millors veïns que súbdits, però pri­mer hau­rem d'esde­ve­nir veïns.

I ho acon­se­gui­rem. El dego­teig és impa­ra­ble. Els espor­tis­tes, gene­ral­ment poc recep­tius a mullar-se, van fent el pas. Alguns, clara­ment per mar­xar. D'altres, con­cen­trats en el dret de votar. Aquesta set­mana, Pedro Martínez, Víctor Sada, Roger Gri­mau...

Aquest procés tri­om­farà perquè hi ha uni­tat. Una uni­tat acla­pa­ra­do­ra­ment majo­ritària, que no vol dir unànime ni cal que ho sigui. L'11-S va tor­nar a ser l'èxit de la cita anual, però les con­cen­tra­ci­ons d'aquest dimarts de rebuig als recur­sos del govern del PP, con­vo­ca­des amb poques hores, dei­xen cada cop més en fora de joc l'immo­bi­lisme del govern espa­nyol, que ja s'hau­ria d'ado­nar que, com més tiba, més res­posta té. I ja ha tras­pas­sat la rat­lla tan­tes vega­des que només podrà triar entre una sepa­ració pac­tada i orde­nada que només farà mal als tro­glo­di­tes i una tren­ca­dissa amb con­seqüències per a tot­hom, les pit­jors, per a Espa­nya, que no podrà pagar el seu deute en la vida. I ales­ho­res, serà quan la ciu­ta­da­nia espa­nyola es rebel·larà con­tra els seus diri­gents actu­als.

El procés tri­om­farà si es manté la uni­tat. No tots els com­panys de mani­fes­tació són inde­pen­den­tis­tes de soca-rel. Ni tan sols sobi­ra­nis­tes de cor. Però els uns i els altres ens neces­si­tem com a com­panys de viatge i, men­tre no ho per­dem de vista, serem impa­ra­bles.

La classe política –en aquest cas cata­lana–, habi­tu­al­ment menys­pre­ada i degra­dada al món dels objec­tius espu­ris– està donant en l'últim any una lliçó man­te­nint l'objec­tiu comú. De la uni­tat popu­lar, a la uni­tat política. Arri­bats fins aquí, si algú s'espanta i baixa del tren, sap que el càstig ciu­tadà que rebrà la seva for­mació superarà amb escreix el risc que s'haurà estal­viat.

I explico tot això perquè, tor­nant de la con­cen­tració al davant de l'ajun­ta­ment no podia dei­xar de pen­sar com de lluny s'ha arri­bat en la qüestió de l'acció de res­pon­sa­bi­li­tat del Barça, massa. S'ha anat a judici, ni més ni menys. Insòlit, entre antics com­panys de junta direc­tiva. Si està jus­ti­fi­cat o no, es veurà amb la sentència. Però segons el sen­tit de la reso­lució judi­cial, la mínima uni­tat d'acció exi­gi­ble s'haurà esquer­dat per a molt de temps. I això farà el club més dèbil, si no ho és ja ara. Les assem­blees a la búlgara del Madrid –exem­ple de com fun­ci­o­nen els meca­nis­mes del poder espa­nyol– són detes­ta­bles, però entre això i la tendència auto­des­truc­tiva del Barça hi hau­ria d'haver un terme mitjà. Per pre­ser­var la uni­tat. Perquè aquest epi­sodi judi­cial, evi­ta­ble de totes totes, és equi­va­lent a tenir un con­se­ller del govern que fil­tra l'estratègia a l'Abc.