La minoria destructiva de Montilivi
El pare motivat esquiva la rutina de tobogan dominical i s'emporta els fills a Montilivi. El pare, que havia estat un assidu del gol sud durant els inicis del Girona a segona, va deixar el futbol arraconat amb la multiplicació benaurada de fills i peixos, i és segurament per aquest retorn al temple després d'una absència volguda que la seva identitat batega d'orgull en veure els nens grimpant per les escales de Montilivi. De totes maneres, conscient de la necessitat de trobar passatemps per reprimir hipotètiques insurreccions infantils, s'asseuen amb dues bosses de patates olioses i analitzen la performance de l'afició del Betis. Tot va sobre rodes fins que es manifesten les minories entorpidores de la catarsi que ha viscut l'aficionat gironí els darrers anys. Aquests nostàlgics de la queixa compulsiva solen ser mascles panxuts amb un trastorn a les glàndules sudorípares, que critiquen la majoria d'accions del seu equip utilitzant tòpics on predomina l'ús dels adverbis sempre i mai. La presència d'aquests aprensius del futbol l'incomoda però no li representa cap problema, al contrari, l'ajuda per divulgar que a la vida es pot escollir ser un apassionat ingenu, un amargat, o un pragmàtic conscient dels vaivens vitals. Fins aquí tot controlat. La conjuntura es corba quan l'aprensiu divorciat amb olor de cervesa llardosa acusa la mare de l'estament arbitral d'escalfar llits enfredorits per l'oratge tenebrós de la rutina, i de passada, etziba amb desvergonyiment a un jugador contrari el càrrec de ser un castrat i que enriqueix cors eclesials dedicats a lloar figures marianes. En aquest moments, el pare, que anys abans udolava en aquest mateix indret allò de si ho fas fes-ho bé, tíbia i peroné, té un calfred que no sap gestionar. No retreu res al poeta urbà per pànic de ser devorat, però alhora desitja respondre davant els seus fills per demostrar certa altura moral. Queda sense capacitat de reacció perquè li manca emprenedoria, i es limita a enviar un WhatsApp de desgreuge a la seva dona: tenies raó, era més simple passar la tarda al mateix tobogan de sempre fent les mateixes bromes de sempre.