És clar que el Barça de Luis Enrique és, en aquests moments, un quadre de Caravaggio amb llum i ombres, amb ombres i llum, combinades en un mateix dibuix. El partit contra el PSG és un clar exemple: es van marcar dos gols a camp contrari; les màximes figures de l'equip, Messi i Neymar, van aparèixer quan més se'ls necessitava; en el tram final del partit els blaugrana van tenir diverses oportunitats per empatar amb un joc ràpid, directe i fluid; però també és cert que, durant molts trams del matx, els barcelonistes no van tenir cap control del joc. Van convertir el partit en un teva meva sense sentit, vam tornar a patir la ineficàcia de dos laterals que han d'aprendre a centrar amb urgència i ens van guanyar, com passava la temporada passada, per errades de marcatge a pilota aturada. No crec que sigui necessari cremar-ho tot, però sí prendre's seriosament aquesta primera derrota del curs. He vist que molts han matat ja Ter Stegen. És veritat que, sobretot en el segon gol, hauria pogut fer alguna cosa més, però també ho és que, quan el partit va embogir, va fer aturades de mèrit i no es va ensorrar. Afortunadament, aquest Barça té més fons d'armari que la temporada passada. Munir i Sandro són grans jugadors de futur. Però el present és Luis Suárez. L'uruguaià serà una peça clau aquest exercici i farà que les estèrils centrades dels laterals tinguin sentit. Mascherano ocuparà alguns partits el mig centre del Barça, la qual cosa permetrà a l'equip jugar amb dos centrals purs al darrere. Sóc molt fan de Busquets, però, ara per ara, i si no s'espavila, crec que El Jefecito hauria de ser el pivot defensiu titular. Per guanyar centímetres també es pot situar Mathieu de lateral esquerre quan el rival sigui perillós en el joc aeri. Així ho feia el Barça de Guardiola amb Abidal. En definitiva, i per acabar d'una manera positiva, crec que Luis Enrique trobarà la manera de convertir aquest clarobscur en un mural uniforme i brillant. Cal una mica de temps i, sobretot, paciència. No ho cremem tot al principi del camí.