Finalment Espanya, contra la seva voluntat, està tractant Catalunya amb una vertadera relació bilateral, encara que sigui a les males. Però aquest combat d'idees –la democràcia d'aquí contra la cosa d'allà, que no sé com definir–ens l'hem de prendre, ja que tots plegats som aficionats als esports, com un play-off final al millor de nou partits, com a mínim. Per tant, encara que sembli que l'equip d'Espanya guanyi algun dels partits, no conquerirà –conquerir és el verb que més els agrada– el campionat i l'enemic fins que el seu caseller no arribi a les cinc victòries. Per als seguidors neutrals, que n'hi ha a tot el món, el duel té tots els ingredients possibles de les grans històries de superació. Un equip fort, granític, imbatible, amb un pressupost il·limitat i amb una banqueta sense fi se les ha de veure contra un rival menor en tots els sentits, menys en un: la voluntat. Aquests darrers, els voluntariosos, estan posant el gegant contra les cordes gràcies a la fe indestructible de la seva afició i dels seus jugadors, que miraculosament s'avenen dins el terreny de joc tot i les seves idees contraposades. Els àrbitres, gairebé és una broma anomenar-los així, van en contra del menut aspirant perquè tota la vida, des de la seva mateixa concepció, han estat al costat del govern i el seu equip, com passava en el temps de les dictadures soviètiques i els clubs de l'exèrcit.

En condicions normals l'equip d'Espanya ja hauria escombrat el de Catalunya amb un 5-0 en cinc partits i ara estaríem parlant d'altres coses, però els catalans, mesells, es mantenen vius en la final. Això, malgrat que en el darrer partit els àrbitres van passar per sobre dels jugadors catalans, que ara perden la final 4-3. A Espanya, amb un entrenador tanoca i un equip ple de jugadors que van amb la destral a la mà, encara li falta una darrera victòria per assegurar-se el campionat i, de fet, els seus seguidors ja ho celebren sense embuts. “Game over”, piulava fa uns dies el president d'una de les seves penyes més sorolloses.

Però la final, com si fos un combat de boxa entre dos pesos pesants que es van reptant any a any, ja fa dos anys que dura i com a cronista encara hi veig incertesa. Els partits de l'11 de setembre del 2012, el 2013 i el 2014 van concloure amb triomfs històrics dels catalans, que havien perdut permanentment tots els duels històrics amb els senyors de Madrid. Ara l'afició empeny per igualar aquesta final per capítols i forçar el novè i definitiu matx per la lliberat. Ja hi ha data, el 9-N. Per a aquest somiat partit s'aspira, a més, a tenir un àrbitre internacional que obligui tots els jugadors a fer servir les mateixes armes, un fet al qual els actuals campions no estan avesats.

Per arribar-hi Catalunya ha d'aprendre dels grans mestres, des de Muhammad Ali fins a Gary Kasparov. Són campions amb un talent descomunal que no van dubtar a desafiar el poder establert. Això els va fer encara més dignes. I si finalment arribés la derrota, ens hem de preparar per a la propera final. Espanya ja no perdonarà mai més la nostra insolència i quan ens tornem a trobar en un terreny de joc, el proper objectiu serà l'anihilació total. Ànims a tots.