“C'é bisogno di fame, non fama.” El joc de paraules és genial i la decisió, valenta, com solen ser els seus equips, i sincera, com el seu autor, Antonio Conte. El llegat del nou seleccionador italià a la Juve, a la qual ha modernitzat futbolísticament, és prou contundent per escoltar-lo. “Necessito jugadors amb fam, no amb fama”, assegura el tècnic de Lecce, “gent que es mengi el camp, que pensi i jugui per a l'equip”. I és clar, en la seva concepció del que ha de ser un equip de futbol del segle XXI, no encaixa la languidesa de Mario Balotelli, com a mínim en la seva primera convocatòria amb l'azzurra.

En vuit anys de carrera futbolística, Balotelli acumula cinc samarretes diferents, una trajectòria marcada per un patró similar. El davanter sicilià és benvingut amb cants de sirena, amb entrenadors que el reben amb galons de superestrella, que li canten a cau d'orella amb l'esperança d'amansar la fera i que acaben esgotats per la seva indisciplina fora del camp i per una apatia futbolística que només li permet exhibir un 20% del seu potencial. “El seu adéu reforça el grup. Perdem un gran jugador, però guanyem en esperit col·lectiu”, sentenciava Filippo Inzaghi, hores després que el Milan confirmés la venda del punta al Liverpool, on el cicle ha tornat a començar, on Brendan Rodgers ha rebut Balotelli assegurant que “és un gran talent”, on s'espera que pressioni, que s'impliqui en el mecanisme d'un equip que l'any passat va funcionar com un rellotge en atac i que ara afronta el repte de reinventar-se després de l'adéu de Luis Suárez.

D'una condició física portentosa i una tècnica inqüestionable, Balotelli no deixa empremta. Passa de club en club de més a menys. Hi arriba com a Supermario i en marxa amb allò que ell mateix va parodiar: “Why always me?” Per què sempre tu, Mario? Una pregunta que només ell mateix pot respondre. Dimecres va protagonitzar la seva primera polèmica amb el Liverpool, segons publicava ahir el Daily Mail, es va negar a agrair el suport del públic red desplaçat fins a Basilea tal com li havia reclamat Rodgers. Serà la primera de moltes. Que no fos així seria trencar amb la tradició d'un jugador que resol partits, però que aporta més problemes que solucions en molts casos. Vital en un equip com per exemple el Milan, sense un argument coral, sense una bona versió col·lectiva, però a priori estrident en un equip com el Liverpool i sota la disciplina d'un entrenador com Rodgers, que pretén expressar-se mitjançant un col·lectiu ben harmonitzat i no a cops de genialitat d'un futbolista a qui se li han consentit una i mil excentricitats. “Amb el talent, o ets Leo Messi o no n'hi ha suficient”, assegura Conte, per fi un entrenador que ha decidit tallar de soca-rel des del primer dia, donant un toc d'atenció a un noi amb un talent privilegiat, però desagraït i que massa sovint incorre en el pitjor pecat de tots: jugar a futbol sense cap mena de passió. Com a mínim això és el que transmet.