Una tragèdia de pati d'escola
Si Shakespeare fos viu o Pirandello no hagués mort encara –per citar dos dramaturgs de la misèria humana–, el sainet de l'acció de responsabilitat de Sandro Rosell contra Joan Laporta podria convertir-se en una tragèdia fenomenal, perquè el destí fressat al pati de l'escola d'aquests dos prohoms del barcelonisme és inevitable.
Si no fos que el primer va anar als Escolapis i el segon als Maristes, fins i tot podríem aventurar que els dos autors els podrien fer coincidir en el mateix recinte en una hora d'esbarjo per fer-los discutir inexorablement sobre qualsevol fotesa tan transcendental en aquell escenari com l'orgull de casta o la conquesta d'una noia. Però no, perquè el guió de l'espectacle de les persones és més intens que el de qualsevol personatge; entre altres coses, perquè els hi va la vida.
Les obres de teatre que es repeteixen cada vegada que s'alça el teló o que els ulls de l'espectador s'hi fixen, no fan sinó jugar a fer real allò que les persones vivim com els personatges tràgics que som; perquè sabent que hem de morir, fem com si no anés amb nosaltres, la cosa. I en aquest remolí d'aparences, les escoles religioses, per consolar la por, aporten una seguretat que, al capdavall, pot arribar a ser malèvola.
Aferrar-se a allò que no és sinó la personificació a l'engròs de la nostra manera de viure, dóna, a aquells qui deuen el que són als beneficis d'uns altres, un sentiment de por a perdre-ho tot, que són propensos a actuar per despit a l'avançada i a viure com una venjança l'acte inevitable de traïció que efectuen tràgicament per protegir-se.
Ara que el judici per l'acció de responsabilitat aprovada pels socis del Barça en un paper d'actors secundaris ben galdós arriba al final, no és pas un galimaties financer allò que ha quedat vist per a sentència, sinó l'efecte d'una programació de pati d'escola perniciosa.