Fa uns dies, jus­ta­ment dimarts pas­sat, en què el Barça va jugar a París a la nit, vaig haver d'aga­far un taxi i, quan hi vaig seure, vaig sen­tir un locu­tor de ràdio que plan­te­java el tema de si havia de jugar Clau­dio Bravo, imba­tut en sis jor­na­des de lliga, o Ter Ste­gen, que havia dis­pu­tat el pri­mer par­tit de la Cham­pi­ons i a qui també han fit­xat (i pagat prou) perquè jugui. Vaig obser­var que l'emis­sora era Marca BCN. En fi, gus­tos de taxis­tes. El cas és que per comen­tar el tema havien con­vi­dat l'argentí Roberto, Tito, Bonano, de qui tinc entès que, un cop reti­rat del fut­bol, ha pas­sat llar­gues tem­po­ra­des a Bar­ce­lona i que és un habi­tual d'alguns mit­jans espor­tius de la ciu­tat. En fi, Bonano és un d'aquells por­ters que, entre la sor­tida de Zubi­zar­reta i la prou difícil con­so­li­dació de Víctor Valdés, no es van assen­tar al Barça durant una llarga dècada. Bonano, a més, hi va ser del 2001 al 2003, i això vol dir durant els dos últims anys de Joan Gas­part a la pre­sidència. Anys nefas­tos de misèria fut­bolística, de gestió espan­tosa, de mals fit­xat­ges, de ver­go­nya ali­ena. L'home no va poder cele­brar títols men­tre se'l qüesti­o­nava pel fet que no sabia jugar amb els peus. Bonano hi va coin­ci­dir amb altres dos juga­dors argen­tins que tam­poc no van tri­om­far: l'exqui­sit Riquelme i El Conejo Savi­ola. Eren mals temps per als juga­dors argen­tins i de qual­se­vol altre lloc.

El cas és que, durant bona part de l'entre­vista, Bonano va rao­nar sobre el fet que costa molt defen­sar la por­te­ria d'un gran equip (el fet que sigui gran ja pesa) i de manera espe­cial del Bar­ce­lona, on un por­ter es pot pas­sar bona part d'un par­tit sense haver d'inter­ve­nir i, de cop, haver de reac­ci­o­nar en un con­tra­a­tac en què pràcti­ca­ment està sol. No sé si va ser ell o l'entre­vis­ta­dor qui va recor­dar el cas de l'actual entre­na­dor del Cas­te­lla, Julen Lope­te­gui, aquell por­ter que ho parava tot al Logroñés i que, quan va arri­bar al Barça, li feien dos gols en tres oca­si­ons. Bonano va par­lar d'altres por­ters boníssims que van fra­cas­sar en equips grans, però no ho vaig rete­nir perquè ales­ho­res estava pen­dent de què feia el taxista per dei­xar-me a lloc. Quan vaig bai­xar del taxi, Bonano encara no s'havia pro­nun­ciat (si és que ho va arri­bar a fer) sobre si havia de jugar Clau­dio Bravo o Ter Ste­gen. En fi, això són meres espe­cu­la­ci­ons, i el que pugui dir Bonano (o qual­se­vol altre, com ara jo mateixa) no té cap mena de trans­cendència. Luis Enri­que és qui ha de deci­dir si dóna con­tinuïtat (allò que, diuen, tant neces­si­ten els juga­dors) a Clau­dio Bravo o si també ha d'apro­fi­tar Ter Ste­gen. Ho va fer dimarts a París i no es pot dir que el por­ter ale­many estigués gaire encer­tat, però pot­ser és perquè no té con­tinuïtat i, havent de demos­trar les seves capa­ci­tats en l'opor­tu­ni­tat con­ce­dida amb la Cham­pi­ons, està tens i això li pro­voca inse­gu­re­tat. No ho sé. Què he de saber? Són meres espe­cu­la­ci­ons. En parlo perquè tinc una espe­cial estima pels por­ters, hi empa­titzo per la seva soli­tud, per la seva por davant del penal, per la fra­gi­li­tat que com­porta que el seu error no tin­gui esmena i sigui radi­cal­ment deci­siu. Fa set­ma­nes que fins i tot sento certa llàstima per Casi­llas, aquest por­teràs que ha sal­vat el Madrid en tan­tes oca­si­ons i que ara és qüesti­o­nat i fins i tot xiu­lat. Quant de mal ha fet en Mou­rinho al Madrid si ni tan sols són capaços de reconèixer les apor­ta­ci­ons dels seus grans juga­dors fidels. Però tot això, de fet, no té cap mena d'importància. Men­tre dis­cu­tim sobre fut­bol, el poder (econòmic, vin­cu­lat al polític) no fa més que esta­far-nos. El poder és, per exem­ple, Flo­ren­tino Pérez, i sem­pre gua­nya. El Con­sell de Minis­tres del govern espa­nyol va apro­var diven­dres pas­sat una indem­nit­zació de 1.350 mili­ons a Escal UGS, empresa del cons­truc­tor Flo­ren­tino Pérez, per la can­cel·lació del pro­jecte Cas­tor (un magat­zem de gas natu­ral que pro­vo­cava ter­ratrèmols a la zona) ubi­cat en una pla­ta­forma davant del delta de l'Ebre. Com va obte­nir la con­cessió? Com és que mai hi perd? Qui pagarà aquesta indem­nit­zació? Ja ho saben: els con­su­mi­dors de gas a través de les tari­fes. Durant trenta anys.