La solitud dels porters
Fa uns dies, justament dimarts passat, en què el Barça va jugar a París a la nit, vaig haver d'agafar un taxi i, quan hi vaig seure, vaig sentir un locutor de ràdio que plantejava el tema de si havia de jugar Claudio Bravo, imbatut en sis jornades de lliga, o Ter Stegen, que havia disputat el primer partit de la Champions i a qui també han fitxat (i pagat prou) perquè jugui. Vaig observar que l'emissora era Marca BCN. En fi, gustos de taxistes. El cas és que per comentar el tema havien convidat l'argentí Roberto, Tito, Bonano, de qui tinc entès que, un cop retirat del futbol, ha passat llargues temporades a Barcelona i que és un habitual d'alguns mitjans esportius de la ciutat. En fi, Bonano és un d'aquells porters que, entre la sortida de Zubizarreta i la prou difícil consolidació de Víctor Valdés, no es van assentar al Barça durant una llarga dècada. Bonano, a més, hi va ser del 2001 al 2003, i això vol dir durant els dos últims anys de Joan Gaspart a la presidència. Anys nefastos de misèria futbolística, de gestió espantosa, de mals fitxatges, de vergonya aliena. L'home no va poder celebrar títols mentre se'l qüestionava pel fet que no sabia jugar amb els peus. Bonano hi va coincidir amb altres dos jugadors argentins que tampoc no van triomfar: l'exquisit Riquelme i El Conejo Saviola. Eren mals temps per als jugadors argentins i de qualsevol altre lloc.
El cas és que, durant bona part de l'entrevista, Bonano va raonar sobre el fet que costa molt defensar la porteria d'un gran equip (el fet que sigui gran ja pesa) i de manera especial del Barcelona, on un porter es pot passar bona part d'un partit sense haver d'intervenir i, de cop, haver de reaccionar en un contraatac en què pràcticament està sol. No sé si va ser ell o l'entrevistador qui va recordar el cas de l'actual entrenador del Castella, Julen Lopetegui, aquell porter que ho parava tot al Logroñés i que, quan va arribar al Barça, li feien dos gols en tres ocasions. Bonano va parlar d'altres porters boníssims que van fracassar en equips grans, però no ho vaig retenir perquè aleshores estava pendent de què feia el taxista per deixar-me a lloc. Quan vaig baixar del taxi, Bonano encara no s'havia pronunciat (si és que ho va arribar a fer) sobre si havia de jugar Claudio Bravo o Ter Stegen. En fi, això són meres especulacions, i el que pugui dir Bonano (o qualsevol altre, com ara jo mateixa) no té cap mena de transcendència. Luis Enrique és qui ha de decidir si dóna continuïtat (allò que, diuen, tant necessiten els jugadors) a Claudio Bravo o si també ha d'aprofitar Ter Stegen. Ho va fer dimarts a París i no es pot dir que el porter alemany estigués gaire encertat, però potser és perquè no té continuïtat i, havent de demostrar les seves capacitats en l'oportunitat concedida amb la Champions, està tens i això li provoca inseguretat. No ho sé. Què he de saber? Són meres especulacions. En parlo perquè tinc una especial estima pels porters, hi empatitzo per la seva solitud, per la seva por davant del penal, per la fragilitat que comporta que el seu error no tingui esmena i sigui radicalment decisiu. Fa setmanes que fins i tot sento certa llàstima per Casillas, aquest porteràs que ha salvat el Madrid en tantes ocasions i que ara és qüestionat i fins i tot xiulat. Quant de mal ha fet en Mourinho al Madrid si ni tan sols són capaços de reconèixer les aportacions dels seus grans jugadors fidels. Però tot això, de fet, no té cap mena d'importància. Mentre discutim sobre futbol, el poder (econòmic, vinculat al polític) no fa més que estafar-nos. El poder és, per exemple, Florentino Pérez, i sempre guanya. El Consell de Ministres del govern espanyol va aprovar divendres passat una indemnització de 1.350 milions a Escal UGS, empresa del constructor Florentino Pérez, per la cancel·lació del projecte Castor (un magatzem de gas natural que provocava terratrèmols a la zona) ubicat en una plataforma davant del delta de l'Ebre. Com va obtenir la concessió? Com és que mai hi perd? Qui pagarà aquesta indemnització? Ja ho saben: els consumidors de gas a través de les tarifes. Durant trenta anys.