El FC Barcelona és, sens dubte i ara per ara, la millor i més important representació de Catalunya d'àmbit internacional. El Barça, els seus jugadors i la seva samarreta són coneguts –i sovint admirats– arreu del món. Prou que ho saben aquells que s'ocupen de les operacions de marxandatge del club. Això no és fruit de la casualitat. Ser soci del Barça és fruit, com en altres clubs, d'una tradició que passa de pares a fills i de fills a néts. Però és també fruit d'una història amarada de reivindicacions democràtiques, de llibertat i de catalanitat capaç de fer front a les circumstàncies més difícils (dictadures de Primo de Rivera i de Franco) i mantenir-les malgrat algunes directives que no sempre compartien aquestes aspiracions.

Això no ha estat obstacle perquè des de la segona meitat del segle XX el nombre de penyes barcelonistes no hagi parat de créixer arreu de l'Estat espanyol. Té una certa lògica perquè durant la dictadura franquista fora de Catalunya eren molts els que compartien els ideals de llibertat i democràcia i, en el món del futbol, qui millor representava aquestes aspiracions era el club de la capital catalana. Una diferència notable respecte a altres clubs que es vantaven de ser l'equip del règim.

És bo no barrejar esport i política. Altra qüestió és que l'esport, com afirmava el president Josep Sunyol, afusellat pels franquistes al front del Guadarrama el 6 d'agost de 1936, hauria de ser una escola de ciutadania. En el moment actual la qüestió no és si la directiva blaugrana ha de pronunciar-se sobre la independència de Catalunya, ja que dins de la massa social del club hi ha pluralitat d'opinions sobre aquest tema i encara més entre les penyes barcelonistes de fora de Catalunya. I, en tot cas, molts dels que omplen el camp cada partit ja ho exposen prou fort i clar quan en arribar el minut 17:14 de cada part coregen “Independència!” Però més enllà de la política hi ha l'actitud cívica. I aquesta, com recordaven fa uns dies en aquestes mateixes pàgines Toni Romero i Vicent Partal, és indefugible. I la història del club i els moments que estem vivint exigeixen definir-se sobre la consulta. És un deure cívic estar al costat de la reivindicació del dret a decidir sobre el futur polític de Catalunya que comparteixen la majoria dels ciutadans del país. Ho han demanat milions de ciutadans als carrers, ho demana el Parlament de Catalunya, on el 80% dels diputats va votar a favor de la llei de consultes, i ho demana el govern de la Generalitat. Però encara no n'ha dit res la directiva del màxim representant esportiu que hi ha a Catalunya.

És hora, doncs, que, com pensem molts socis, la directiva faci un pronunciament sobre quina és la seva posició davant la consulta. No n'hi ha prou que ho facin alguns jugadors o algunes persones vinculades professionalment al club a títol individual, cal que ho faci també institucionalment el club. Com deia abans, no cal que es defineixi sobre la independència de Catalunya, però sí sobre la legitimitat del dret a decidir tal com queda recollida en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, al qual el club encara no s'ha adherit. És clar que això no ho entendrà tothom i que suscitarà crítiques de molts clubs i aficions d'arreu de l'Estat espanyol, però és un deure ineludible que emana de la història del club i dels que han estat els seus valors de referència al llarg d'aquesta història. Encara més, com el més conegut representant esportiu de Catalunya a l'exterior, caldria fer pedagogia i defensar que el dret a decidir té unes arrels profundament i inequívocament democràtiques. Potser seria un bàlsam i un element de cohesió davant la baralla jurídica fratricida que s'està lliurant als jutjats i que està malmetent la imatge del club.