Pecat original
Ara que han decidit començar la campanya electoral amb el globus sonda de Qatar, potser resulti bon moment per recordar que aquesta junta directiva arrossega un pecat original d'aquells que no es poden alleujar ni amb un grapat de confessions. Fem una mica de memòria: després d'anys de tossuda i ambiciosa campanya, Rosell va arribar a la presidència gronxat per la força dels vots i disposat a cobrar revenja d'aquells que havia tingut com companys en la gestió del club, aleshores ja reconvertits en enemics de bíblic nivell. No els perdonava que, essent paradigma de la mediocritat i tan miserables als seus ulls, que haguessin tocat el cel amb els dits, gaudint d'exageracions ja inabastables per a la resta de mortals com aquella de guanyar tots els títols possibles en la mateixa temporada. Havien posat el llistó massa alt i ell perdria totes les futures comparacions, sentiment inaguantable, impossible de pair. A partir d'aquí, va procedir al desmuntatge del sistema i a fer pagar els plats trencats de la seva inintel·ligible rancúnia als responsables que encara quedaven en nòmina. No són cabòries, parlem de fets contrastats. Van propagar rumors sense cap mirament, perquè es tractava de fer mal. Hauria estat més intel·ligent i profitós, entre altres moltes virtuts, aprofitar el llegat, preservar-lo, marcar camí de continuïtat i fortificar, finalment, el model d'èxit tan llargament perseguit. Però no. Van optar per la ruptura clara i, de passada, fer la vida menys còmoda al màxim artífex d'aquell paradís, l'entrenador al qual van buidar a velocitat molt més ràpida del que ell mateix esperava. Per menystenir-lo, l'anomenaven Dalai Lama i es fotien del seu lideratge. No eren capaços ni d'analitzar l'evidència: el tècnic s'havia convertit també en escut, portaveu i feia un munt de papers a l'auca blaugrana multiplicant-se per tapar les carències dels nous, obsessionats per desmarcar-se dels seus predecessors. No és d'estranyar que la diana de les seves burles, el millor actiu de què disposaven, se n'acabés afartant.
I més quan feien córrer una altra maledicència com si fos bala de franctirador, letal per freda i professional. Deien, i no es cansaven de repetir, que, és clar, amb aquells jugadors, aquelles meravelles, qualsevol podia fer la tasca d'entrenador. Jugaven sols, no precisaven de ningú a la banqueta, eren autosuficients, s'autogestionaven. Per tant, els hipotètics mèrits de Pep Guardiola no passaven de ser mínims, el teníem exageradament sobrevalorat. Vaja, com d'horrorosa que és l'enveja. Naturalment, no ho deien en públic, no es disparen als peus, però deixaven anar la frase a tothom, a tothora i a tot arreu. Bé, i ara, què hem de fer? Després de la patacada amb Martino, persona tan honesta per reconèixer en públic que el càrrec li anava gran, han dipositat el club i la seva ambició de continuïtat a la llotja sobre les espatlles de Luis Enrique, a qui, situem només l'evidència, el PSG es va encarregar de recordar que li queda una feinada pendent si es proposa tornar a la pretèrita excel·lència. Gairebé són els mateixos futbolistes. Abans i ara, necessiten mister. I també, ser portats per una directiva com cal, que els ajudi, que calli i que sàpiga què coi porta entre mans.