L'última jornada del Rugby Championship (l'equivalent del Sis Nacions de l'hemisferi sud) tenia tots els ingredients per ser un simple tràmit, perquè els All Blacks s'havien assegurat la corona la setmana anterior. Sense res en joc, pocs s'esperaven les emocions que van fer dels dos últims partits del campionat un huracà d'emocions.

D'una banda, els campions es van veure sorpresos en el que se suposava que havia de ser un passeig triomfal a Sud-àfrica. Finalment, hem pogut comprovar que els neozelandesos de la Haka també són humans. En un partit apassionant, es van veure superats pels Sprinboks per 27-25. No va ser una derrota qualsevol: els All Blacks feia 22 partits que no perdien, des que els anglesos els van vèncer a Londres. De fet, des que es va crear el Rugby Championship amb l'ingrés de l'Argentina al que fins aleshores era el Tri Nations, Nova Zelanda es mantenia invicte, amb 18 triomfs i un empat. El triomf dels sud-africans va caure com una galleda d'aigua freda. Ja se sap, en el rugbi res no acaba fins que no acaba.

El moment històric de la jornada, però, es va produir a milers de quilòmetres de Sud-àfrica. A l'estadi Malvinas Argentinas de la ciutat de Mendoza, els Pumas rebien els Wallabies australians. En un partit que no va fer res més que confirmar la progressió ascendent dels argentins, es va produir el fet esperat per tothom des de la primera edició del Rugby Championship, el 2012: el primer triomf dels Pumas en la competició. Quan els Pumas van acceptar fer el salt definitiu cap al professionalisme, amb assistència tècnica i econòmica de les organitzacions internacionals que regeixen l'esport, tothom pronosticava una llarga travessa al desert fins assolir un nivell acceptable. El destí natural dels Pumas era ser l'equivalent a l'Itàlia dels Sis Nacions, que des del seu ingrés l'any 2000 acumula 10 culleres de fusta i encara malda per plantar cara als grans del continent. Els Pumas, farcits de jugadors bregats en equips professionals d'Europa, han sabut amalgamar un equip compacte, poderós en la defensa i intens en l'atac. El primer triomf era quelcom imminent, amb avisos previs com algun partit perdut per la mínima o empatat en els minuts finals.

A Mendoza, van començar perdent de 14, però van saber refer-se amb la participació destacada del puma d'origen català Horacio Agulla, que va demostrar que viu el moment més dolç de la seva carrera professional.

Els Pumas ja van avisar que volien ser grans amb el tercer lloc del mundial del 2007, però encara eren un equip semiamateur. El mateix Agulla s'entrenava quan acabava la seva jornada laborar en una entitat bancària. Tot això ja és història. Amb el triomf del cap de setmana proppassat, els Pumas ja són majors d'edat, i volen fer coses de grans.