La sèrie docu­men­tal de divul­gació 300, estre­nada per TV3, tenia un pri­mer esce­nari curiós. El San­ti­ago Ber­nabéu, en ple par­tit del Madrid. Fut­bol? Un altre cop fut­bol? Sí, estic segur que més d'un va cri­ti­car que es parlés tant de fut­bol en el capítol sobre la iden­ti­tat. Pot­ser els matei­xos que diuen que no s'ha de bar­re­jar mai política i esport. El cas és que expli­ca­ven, per començar, el que va pas­sar al Ber­nabéu el 1968, en la final de les ampo­lles. A més de recor­dar el llançament d'ampo­lles de vidre als juga­dors blau­grana que havien gua­nyat la copa, nar­rava l'anècdota de l'esposa d'un minis­tre que va dir al seu marit: “Llàstima que no hagi gua­nyat Espa­nya.” Aquest pri­mer capítol de la sèrie docu­men­tal està dedi­cat a la iden­ti­tat cata­lana. Entre molts altres esde­ve­ni­ments i con­tex­tos, s'hi nar­ren diver­sos fets rela­ci­o­nats amb la història del Barça. Amb la història del cata­la­nisme. Perquè, agradi més o menys, faci més ràbia o menys, han anat molt lli­ga­des. S'hi recull també la par­ti­ci­pació del club en l'Onze de Setem­bre del 1923, que va tenir una dura repressió. I, en plena dic­ta­dura de Primo de Rivera, la xiu­lada a l'himne espa­nyol, que va gene­rar la clau­sura del camp de les Corts i la sus­pensió del club, amb les con­següents vacan­ces obli­gatòries dels juga­dors. I quan es va aixe­car la sanció, res­posta mul­ti­tu­dinària. Amb consciència política de cata­la­nisme, tal com ana­lit­zava l'his­to­ri­a­dor Borja de Riquer: “El Barça és un ins­tru­ment, com molts altres de la soci­e­tat civil.” Tot això, abans de l'assas­si­nat del pre­si­dent Sunyol, i abans de l'època fran­quista, en què no cal recor­dar què va sig­ni­fi­car el Barça per a molts cata­lans.

Hi ha històries majúscu­les, glo­bals, i històries més ínti­mes, amb el Barça com a pro­ta­go­nista, com a rere­fons o com a excusa. Quan­tes famílies podrien recor­dar algun fet pecu­liar –des de l'anècdota fins a algun epi­sodi més sig­ni­fi­ca­tiu i trans­cen­dent– en què apa­reix el Barça? Quants d'aquests fets han bar­re­jat cata­la­nisme i lluita per les lli­ber­tats?

Són molts els socis que s'han mani­fes­tat a favor que el Barça s'adhe­reixi al Pacte Naci­o­nal pel Dret a Deci­dir. I no crec que esti­guin, que esti­guem, dema­nant tant. Dret a deci­dir. Només cal fer una repas­sada de les enti­tats que s'hi han adhe­rit. De tots els àmbits, de tots els sec­tors. El reflex d'una majo­ria amplíssima de la soci­e­tat cata­lana. I el Barça? A la web ofi­cial del club, s'hi pot lle­gir: “Davant aques­tes cir­cumstàncies [dic­ta­du­res que per­se­guien la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes], el Barça va estar sem­pre amb els sen­ti­ments cata­la­nis­tes, de defensa de la llen­gua i de la cul­tura pròpia, i de la democràcia.” I con­ti­nua: “El 1918, el club es va adhe­rir a la petició d'un esta­tut d'auto­no­mia per a Cata­lu­nya, que rei­vin­di­ca­ven tots els sec­tors del movi­ment cata­la­nista.” I ara, què? El dret a deci­dir no abraça prou per­cen­tatge de la soci­e­tat? Tant costa fer com a mínim aquest gest? O és que es pen­sen que n'hi ha prou jugant un par­tit al Camp Nou amb la samar­reta de la senyera? Aque­lla, per cert, que s'havia de man­te­nir fixa i que, per més èxit que ha tin­gut, s'ha vist arra­co­nada per una de color car­mesí i, al cap d'unes set­ma­nes, una de groga que com­par­teix dis­seny, cla­vat i sense cap ver­go­nya de dis­si­mu­lar-ho, amb els grans clubs euro­peus ves­tits per la mateixa marca.

Tot i que diver­ses asso­ci­a­ci­ons blau­grana li ho han dema­nat, la direc­tiva ha callat. Un silenci que deixa el club molt enrere. No només res­pecte a tan­tes altres asso­ci­a­ci­ons i orga­nit­za­ci­ons de tot tipus, que també, sinó res­pecte al paper que ha tin­gut tra­di­ci­o­nal­ment l'enti­tat. Això ho tenen clar? Si els fa man­dra repas­sar la història del club, que per­din una hora davant la tele­visió.