La sèrie documental de divulgació 300, estrenada per TV3, tenia un primer escenari curiós. El Santiago Bernabéu, en ple partit del Madrid. Futbol? Un altre cop futbol? Sí, estic segur que més d'un va criticar que es parlés tant de futbol en el capítol sobre la identitat. Potser els mateixos que diuen que no s'ha de barrejar mai política i esport. El cas és que explicaven, per començar, el que va passar al Bernabéu el 1968, en la final de les ampolles. A més de recordar el llançament d'ampolles de vidre als jugadors blaugrana que havien guanyat la copa, narrava l'anècdota de l'esposa d'un ministre que va dir al seu marit: “Llàstima que no hagi guanyat Espanya.” Aquest primer capítol de la sèrie documental està dedicat a la identitat catalana. Entre molts altres esdeveniments i contextos, s'hi narren diversos fets relacionats amb la història del Barça. Amb la història del catalanisme. Perquè, agradi més o menys, faci més ràbia o menys, han anat molt lligades. S'hi recull també la participació del club en l'Onze de Setembre del 1923, que va tenir una dura repressió. I, en plena dictadura de Primo de Rivera, la xiulada a l'himne espanyol, que va generar la clausura del camp de les Corts i la suspensió del club, amb les consegüents vacances obligatòries dels jugadors. I quan es va aixecar la sanció, resposta multitudinària. Amb consciència política de catalanisme, tal com analitzava l'historiador Borja de Riquer: “El Barça és un instrument, com molts altres de la societat civil.” Tot això, abans de l'assassinat del president Sunyol, i abans de l'època franquista, en què no cal recordar què va significar el Barça per a molts catalans.

Hi ha històries majúscules, globals, i històries més íntimes, amb el Barça com a protagonista, com a rerefons o com a excusa. Quantes famílies podrien recordar algun fet peculiar –des de l'anècdota fins a algun episodi més significatiu i transcendent– en què apareix el Barça? Quants d'aquests fets han barrejat catalanisme i lluita per les llibertats?

Són molts els socis que s'han manifestat a favor que el Barça s'adhereixi al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. I no crec que estiguin, que estiguem, demanant tant. Dret a decidir. Només cal fer una repassada de les entitats que s'hi han adherit. De tots els àmbits, de tots els sectors. El reflex d'una majoria amplíssima de la societat catalana. I el Barça? A la web oficial del club, s'hi pot llegir: “Davant aquestes circumstàncies [dictadures que perseguien la llengua i la cultura catalanes], el Barça va estar sempre amb els sentiments catalanistes, de defensa de la llengua i de la cultura pròpia, i de la democràcia.” I continua: “El 1918, el club es va adherir a la petició d'un estatut d'autonomia per a Catalunya, que reivindicaven tots els sectors del moviment catalanista.” I ara, què? El dret a decidir no abraça prou percentatge de la societat? Tant costa fer com a mínim aquest gest? O és que es pensen que n'hi ha prou jugant un partit al Camp Nou amb la samarreta de la senyera? Aquella, per cert, que s'havia de mantenir fixa i que, per més èxit que ha tingut, s'ha vist arraconada per una de color carmesí i, al cap d'unes setmanes, una de groga que comparteix disseny, clavat i sense cap vergonya de dissimular-ho, amb els grans clubs europeus vestits per la mateixa marca.

Tot i que diverses associacions blaugrana li ho han demanat, la directiva ha callat. Un silenci que deixa el club molt enrere. No només respecte a tantes altres associacions i organitzacions de tot tipus, que també, sinó respecte al paper que ha tingut tradicionalment l'entitat. Això ho tenen clar? Si els fa mandra repassar la història del club, que perdin una hora davant la televisió.