Javier Tebas, que va mili­tar a les joven­tuts de Fuerza Nueva –una anècdota que no cal obviar–, ha tor­nat a posar sobre la taula l'etern debat sobre el FC Bar­ce­lona i la inde­pendència de Cata­lu­nya. Els mit­jans espa­nyols aire­gen i cele­bren amb lle­tres ben gros­ses que tots els clubs cata­lans seran expul­sats l'endemà de la inde­pendència com si hagués d'arri­bar el 10-N. Però el dis­curs de la por fa riure si fem un petit exer­cici que es diu can­viar la pers­pec­tiva.

Cap dels grans mit­jans espa­nyols s'atre­veix encara a par­lar de la cir­cumstància inversa en el món de l'esport. Què pas­sarà si se'n van els cata­lans? La situ­ació en el limbe jurídic del Barça serà, en aquest cas, un pro­blema menor.

El pri­mer dia que hagin de com­ple­tar una selecció d'hoquei sobre patins, water­polo, hoquei sobre herba, bàsquet o hand­bol redes­co­bri­ran final­ment la crua rea­li­tat. Pot­ser sí que hau­ran dei­xat el Barça i l'Espa­nyol pen­jats –se'n moren de ganes–, però allò que un dia van bate­jar com la marca España que­darà reduït a engru­nes perquè Rafa Nadal, Fer­nando Alonso i Alberto Con­ta­dor ja tenen una edat. Al res­pon­sa­ble que li toqui ges­ti­o­nar la nova situ­ació sem­pre podrà citar Felip II: “Yo no mandé mis naves a luc­har con­tra los ele­men­tos”. Los ele­men­tos, lògica­ment, són que els cata­lans hau­rem dit, ja que par­lem de nave­gació, bon vent i barca nova. Aquí us que­deu amb el Real Madrid, que per alguna cosa és l'equip del vos­tre règim, i ja ens tro­ba­rem en els Jocs Olímpics a veure qui s'emporta més meda­lles.

La pel·lícula de ter­ror que s'està gra­vant durant el procés sobi­ra­nista no és, doncs, sobre la hipotètica situ­ació del Barça, de l'esport català o del país sen­cer, sinó de la ruïna que això sig­ni­fi­ca­ria per a la resta de l'Estat espa­nyol, que ja no podria mirar ni per sobre de l'espat­lla Por­tu­gal, un país amb un PIB menor però que almenys ofe­reix cer­tes garan­ties democràtiques als seus ciu­ta­dans. Espa­nya ha estat en la dar­rera dècada cam­pi­ona del món de totes les grans dis­ci­pli­nes per equips i sem­pre ha depès de les grans figu­res cata­la­nes per aixe­car aquests tro­feus. Això és el que no diuen ni Tebas ni cap altre alt repre­sen­tant de l'esport espa­nyol, el que no s'atre­vei­xen a escriure.

“Game over”, va escriure Albert Rivera a Twit­ter quan el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal va sus­pen­dre la con­sulta. Tenia raó. La par­tida s'ha aca­bat, però per a Espa­nya. Nosal­tres, que érem els pri­mers a recla­mar selec­ci­ons cata­la­nes, ja no ens con­for­mem amb grans fede­ra­ci­ons reco­ne­gu­des –una missió impos­si­ble–, sinó amb un país nor­mal. Animo els com­panys peri­o­dis­tes que defen­sen l'statu quo, els d'aquí i els d'allà, a fer números sobre la via­bi­li­tat de l'esport espa­nyol sense Cata­lu­nya. No caldrà que expul­sin, com amenaça Tebas ani­mat per la caverna, els grans cam­pi­ons que han sor­git en els últims anys del CAR de Sant Cugat. Sim­ple­ment ja no des­fi­la­ran amb la seva ban­dera.

Per ado­bar-ho, els grans cam­pi­ons del moto­ci­clisme català com­pe­tei­xen per a mar­ques japo­ne­ses, ita­li­a­nes i austríaques. I no veig cap patro­ci­na­dor, tam­poc, que tin­gui ganes de per­dre la quota de mer­cat a Cata­lu­nya.