Espanya sense Catalunya
de l'esport quan Catalunya
se'n vagi
Javier Tebas, que va militar a les joventuts de Fuerza Nueva –una anècdota que no cal obviar–, ha tornat a posar sobre la taula l'etern debat sobre el FC Barcelona i la independència de Catalunya. Els mitjans espanyols airegen i celebren amb lletres ben grosses que tots els clubs catalans seran expulsats l'endemà de la independència com si hagués d'arribar el 10-N. Però el discurs de la por fa riure si fem un petit exercici que es diu canviar la perspectiva.
Cap dels grans mitjans espanyols s'atreveix encara a parlar de la circumstància inversa en el món de l'esport. Què passarà si se'n van els catalans? La situació en el limbe jurídic del Barça serà, en aquest cas, un problema menor.
El primer dia que hagin de completar una selecció d'hoquei sobre patins, waterpolo, hoquei sobre herba, bàsquet o handbol redescobriran finalment la crua realitat. Potser sí que hauran deixat el Barça i l'Espanyol penjats –se'n moren de ganes–, però allò que un dia van batejar com la marca España quedarà reduït a engrunes perquè Rafa Nadal, Fernando Alonso i Alberto Contador ja tenen una edat. Al responsable que li toqui gestionar la nova situació sempre podrà citar Felip II: “Yo no mandé mis naves a luchar contra los elementos”. Los elementos, lògicament, són que els catalans haurem dit, ja que parlem de navegació, bon vent i barca nova. Aquí us quedeu amb el Real Madrid, que per alguna cosa és l'equip del vostre règim, i ja ens trobarem en els Jocs Olímpics a veure qui s'emporta més medalles.
La pel·lícula de terror que s'està gravant durant el procés sobiranista no és, doncs, sobre la hipotètica situació del Barça, de l'esport català o del país sencer, sinó de la ruïna que això significaria per a la resta de l'Estat espanyol, que ja no podria mirar ni per sobre de l'espatlla Portugal, un país amb un PIB menor però que almenys ofereix certes garanties democràtiques als seus ciutadans. Espanya ha estat en la darrera dècada campiona del món de totes les grans disciplines per equips i sempre ha depès de les grans figures catalanes per aixecar aquests trofeus. Això és el que no diuen ni Tebas ni cap altre alt representant de l'esport espanyol, el que no s'atreveixen a escriure.
“Game over”, va escriure Albert Rivera a Twitter quan el Tribunal Constitucional va suspendre la consulta. Tenia raó. La partida s'ha acabat, però per a Espanya. Nosaltres, que érem els primers a reclamar seleccions catalanes, ja no ens conformem amb grans federacions reconegudes –una missió impossible–, sinó amb un país normal. Animo els companys periodistes que defensen l'statu quo, els d'aquí i els d'allà, a fer números sobre la viabilitat de l'esport espanyol sense Catalunya. No caldrà que expulsin, com amenaça Tebas animat per la caverna, els grans campions que han sorgit en els últims anys del CAR de Sant Cugat. Simplement ja no desfilaran amb la seva bandera.
Per adobar-ho, els grans campions del motociclisme català competeixen per a marques japoneses, italianes i austríaques. I no veig cap patrocinador, tampoc, que tingui ganes de perdre la quota de mercat a Catalunya.