Quan hi arri­bes, amb prou fei­nes saps tro­bar la porta d'entrada prin­ci­pal. Treus el cap per aquí, bus­ques més enllà fins que, can­sat de la incer­tesa, resols el dubte amb un: “Ciao!” El crit, tímid, fun­ci­ona millor que el What­sApp.

Entre figue­res i oli­ve­res, amb pas molt tran­quil, apa­reix en Babbo. Cada vegada que hi penso un mena de pau inte­rior s'apo­dera del meu estat anímic. És un home espe­cial, carismàtic, que es pren la vida sense pressa i que, no saps ben bé com, t'enllu­erna amb el seu to pau­sat, que reflec­teix una vita­li­tat inten­sa­ment serena. Fa alguns anys, no gai­res, el vell Babbo va deci­dir can­viar la seva vida. Una existència que man­te­nia l'essència, la viti­cul­tura, però que vari­ava el leit­mo­tiv. De pro­duir vi per als altres, a atre­vir-se a fer-lo i dis­tri­buir-lo ell mateix. En el matís hi ha la diferència.

Si par­les amb ell, et dirà que al prin­cipi no estava con­vençut d'aquest canvi. Que si per què arris­car, que si ja estava bé com estava o que si comença a estar ata­ba­lat amb les visi­tes turísti­ques a Chi­anti. Però si tro­bes una ombra sota un nes­prer, podràs veure com dibuixa un som­riure men­tre parla del canvi, de l'evo­lució i de l'encant de posar-hi el propi segell.

A mi, per­so­nal­ment, la història d'en Babbo –i la seva petita vinya de 14 hectàrees–, que va pas­sar de llau­rar la terra a les ordres d'altri a fer-ho per amor propi, em recorda molt el món de l'esport. En Babbo ha can­viat de dalt a baix la seva feina, però en el fons, en con­serva l'essència. Ha sabut, com pocs, adap­tar-se als nous temps per tenir la sen­sació que no ha can­viat ni un pèl. És l'encant de qui sap viure en el pre­sent con­ser­vant l'ori­gen de les seves il·lusi­ons. El món de l'esport, en canvi, no està paint bé aquest estadi inter­medi i està des­di­bui­xant el seu ros­tre, cada vegada més irre­co­nei­xi­ble.

El fut­bol, per exem­ple, és el para­digma d'aquesta idea. Clubs cada vegada més glo­bals, però més imper­so­nals. Pre­si­dents que no havien sen­tit mai a par­lar del club que enri­quei­xen. Estre­lles cada dia més dis­tants i afi­ci­o­nats que només reac­ci­o­nen amb el mar­ca­dor perquè ja no reco­nei­xen el seu equip de tota la vida. El fut­bol està per­dent els orígens amb l'evo­lució. I ja sabem que, qui perd els orígens, perd la iden­ti­tat.