Menys d'un mes abans del 9-N hi ha una sèrie d'actituds que no ens podem permetre. Totes són inherents a la condició humana, però ens penalitzaran tant en l'aspecte col·lectiu que les hem d'evitar, tot i que el poder estatal espanyol ens inviti –per insinuació o amenaça directa– a caure-hi. Totes aquestes reaccions humanes tenen un denominador comú: la por.

Dimarts llegia la contraportada d'aquest diari, signada per Àlex Santos, sobre l'afer judicial de Messi amb Hisenda. Assenyadíssim article, però amb un final inquietant en què Santos relacionava la no-imputació de Bartomeu i Faus pel cas Neymar amb l'absència del Barça en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir.

Que els poders de l'Estat hagin treballat aquesta absència del Barça en un dels moviments troncals del procés català d'alliberament nacional és una hipòtesi. Però és creïble. Perquè Bartomeu, a títol personal, sí que s'ha fet visible en el moviment sobiranista. Perquè el Barça sempre ha dit que estarà al costat de la majoria dels catalans –i ara ja sabem què pensa– i perquè la seva actuació en el passat –i penso sobretot en el fet que la Via Catalana del 2013 passés pel Camp Nou– ha estat inequívoca. Per tant, aquesta tebior d'ara no s'entén sense una causa externa.

El Barça hauria de donar una resposta a la sospita que estableix l'article de Santos. Sobretot perquè si és certa, el fet és gravíssim. Des del punt de vista institucional, tenir imputats el president i el vicepresident econòmic no seria un bon negoci per al club. Per descomptat, puc comprendre i compartir les raons personals, però la dimensió del moment que vivim i el potencial del Barça com a agent del procés han de passar al davant de qualsevol circumstància personal i, fins i tot, de la institució. Per tant, o desmentit, o denúncia amb noms, pèls i senyals d'una altra pràctica antidemocràtica –una més– d'un Estat que cada dia té la reputació internacional més tocada. No es pot acotar el cap, ni defugir els compromisos. Aquell “estarem al costat de la majoria del poble català” que hem sentit sovint no ha d'esdevenir una actitud passiva, sinó proactiva.

Un altre episodi contemporitzador el proporciona el Joventut de Badalona, que ha perdut una magnífica oportunitat de prendre posició. Un seguidor de la Penya, d'un grup d'animació organitzat i conegut, que va viatjar a Saragossa en un autocar organitzat pel club, va ser detingut i tractat com un delinqüent per exhibir una estelada. Sí, el club li va oferir un advocat. Sí, el Joventut va emetre diumenge mateix una nota, breu i lacònica, en què demanava “l'aclariment dels fets amb la màxima celeritat”, rebutjava “qualsevol forma de violència” i defensava “el dret a la llibertat d'expressió”. Però d'aquesta nota de consum pràcticament intern no passem. El president de l'ACB, el català Francesc Roca, hauria de tenir sobre la taula una queixa formal i una exigència perquè es transmeti als caps de seguretat dels pavellons que considerar una estelada com un element violent és retrògrad, antidemocràtic i injustificable. I no la té.