La política no és l'art de fer possible allò impossible, sinó un art escènic com qualsevol altre. Feu-me cas. L'edifici del teatre és més gran, això sí, i tots paguem, sovint, un preu molt més alt per les entrades. Aquests dies, per exemple, vivim al nostre país una gran escenificació. Però us parlaré d'una altra obra magistral, una preqüela d'això que passa a Catalunya i de la qual celebrarem aquests dies el desè aniversari. El mundial de Macau. L'únic títol mundial (encara que sigui el B) que ha aixecat la nostra selecció d'hoquei sobre patins. L'equip serà homenatjat dissabte a Vilafranca. S'ho mereix. Els rivals no eren res de l'altre món, però acceptar la crida del seleccionador suposava un cert risc d'exclusió permanent de l'altra selecció, l'espanyola.

Però parlem de teatre o d'òpera, que és una cosa més èpica. El 23 d'octubre del 2004 es van trobar a Macau, coses del destí, Josep Lluís Carod-Rovira, antic conseller en cap del govern –que estava en “excedència” per l'excursió a Perpinyà–; el president del govern, Pasqual Maragall, i el cap de l'oposició, Artur Mas. I ningú havia previst ser-hi.

De la presència de tres polítics tan rellevants a la remota antiga colònia portuguesa sí que se'n pot dir tacticisme, la paraula de moda en la política catalana. Carod-Rovira hi va anar convidat a última hora per la Plataforma Pro Seleccions i sense cap càrrec oficial. Els mateixos dies del mundial, Maragall i Mas feien un viatge oficial a la Xina amb objectius sobretot comercials. Els acompanyava el clàssic seguici de la premsa i alguns corresponsals espanyols de la zona. Era un viatge més, sense cap transcendència. En aquells moments, això que en diem procés sobiranista o la internacionalització del conflicte només estava al cap dels filòsofs utòpics del fet català, quatre excèntrics fins fa quatre dies.

Els assessors de Mas el van informar que ben a prop de la zona on es trobava s'estava jugant precisament aquest campionat –del qual ni tenia notícia– i li van recomanar que estaria bé que s'hi passés. “Per què?” va dir. “Perquè hi ha en Carod i el que sortirà a la foto serà ell.” Carod no estava al govern, però encara remenava les cireres a ERC, la competència directa de CiU. Mas, doncs, va anar cap a Macau d'amagatotis. Quan Maragall es va adonar l'endemà que Mas havia desaparegut de l'expedició va ser ell qui va preguntar què se n'havia fet, del cap de l'oposició. No va costar gaire esbrinar que el seu rival polític havia enfilat camí cap al mundial per anar-se a fer la foto amb els campions. “Quin mundial?”, va preguntar el president. “Bé, és això de l'hoquei sobre patins. També hi ha el Carod i ara en Mas i es faran la foto amb els campions”, li va dir el seu cap de protocol.

Maragall, doncs, va dir som-hi que a Macau hi falta gent i no es tracta de regalar ni mig vot a la competència. I, és clar, on anava Maragall hi anaven també els periodistes. I el mundial i les estelades i el reconeixement de la federació es va esbombar i la caverna va esclatar. L'Estat espanyol, que considerava aquell mundial un “simulacre”, va veure que tenia un problema. I va reaccionar. Què passarà ara?