Inexorablement, les notícies vinculades al dopatge taquen amb comptagotes els espais dedicats a l'esport. El colós alemany Robert Harting, campió europeu, mundial i olímpic de llançament de disc, va demanar a la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) que l'esborrés de la relació de candidats a millor atleta del 2014 perquè no volia figurar al costat del nord-americà Justin Gatlin. “Estic content per la meva nominació, però em trobo al costat d'un atleta que ha estat culpable de dopatge en el passat i, per aquesta raó, demano ser retirat de la llista”, va argumentar el llançador. Gatlin, invicte en setze curses de 100 m i 200 m, ha estat sens dubte el millor velocista del curs, però en el seu historial hi figuren dos casos de dopatge –amfetamines el 2001 i testosterona el 2006–, pels quals ja va haver de complir quatre anys de sanció. La queixa del gegant de Cottbus, que avui fa 30 anys, ha obert el debat sobre si un atleta amb un passat tacat per les trampes pot formar part d'aquest tipus de gales. També hi ha dit la seva l'astre francès Renaud Lavillenie, recentment nomenat millor atleta europeu i que és un altre dels aspirants al guardó mundial del 2014. “Harting té raó: nominar persones que han estat suspesos amb dos o quatre anys desacredita el prestigi d'aquest premi. No és lògic amb la política antidopatge de la IAAF. Això planteja un problema d'ètica”, va manifestar el saltador de perxa al diari L'Équipe.

Una altra veu autoritzada, el vicepresident de la IAAF Sebastian Coe, que ha estat aquesta setmana avaluant la candidatura de Barcelona per al mundial del 2019, ha mostrat el seu malestar per la situació. “Tinc, personalment, un gran problema amb aquest afer. Sempre he pensat que els esteroides anabolitzants, com la resta de productes de dopatge o els que afavoreixen guanyar múscul, tenen un efecte a llarg termini sobre el cos. Si més no, més llarg que la duració de les mateixes sancions”, va confessar recentment el responsable dels Jocs Olímpics de Londres 2012 en una conferència. No seria estrany, doncs, que per a futures edicions de la gala de la IAAF es produeixin canvis per part de qui es postula com a principal candidat a presidir l'organisme el 2015, en substitució del senegalès Lamine Diack. Coe ha estat sempre un abanderat en la lluita contra el dopatge, i el 2012 ja es va mostrar contrari a la participació del velocista britànic Dwain Chambers en els Jocs per diverses taques en el seu historial, tot i que finalment una resolució del Tribunal d'Arbitratge de l'Esport (TAS) li va obrir les portes a la competició olímpica. Amb aquests precedents, segur que el doble campió olímpic de 1.500 m (1980 i 1984) va escoltar molt atentament les explicacions de Jordi Segura, director del prestigiós Laboratori de Control Antidopatge de Barcelona, en les sessions de treball que es van portar a terme dimarts i dimecres amb la comissió d'avaluació de la IAAF. La candidatura de la capital catalana té molts actius, sobretot per la seva evident capacitat organitzativa de grans esdeveniments esportius, però, si s'ha de buscar algun punt negatiu, seria la posició més aviat laxa de les autoritats esportives espanyoles envers el dopatge, si més no en el passat. Així, hi ha qui considera que la presència de José María Odriozola, l'etern president de la Federació Espanyola d'Atletisme, aquests dies per Barcelona potser més aviat ha restat que no ha sumat. I ja se sap com va acabar la candidatura de Madrid per als Jocs Olímpics del 2022. En tot cas, s'ha de confiar que la marca Barcelona pesi molt més que aquests afers i que la capital catalana es converteixi en la seu del mundial d'atletisme del 2019, un dels pocs grans campionats esportius que falten al seu historial. Per instal·lacions i aspectes tècnics no hi ha color respecte a les altres candidates, Eugene (Estats Units) i Doha (Qatar), però entre bastidors es mouen sovint altres interessos més o menys obscurs. El veredicte, el 18 de novembre a Montecarlo.