“L'adaptació no existeix.” La frase la va dir el mateix Luis Suárez durant l'entrega de la Bota d'Or, de manera espontània, i xoca frontalment amb una de les preguntes que ha marcat el barcelonisme en els darrers anys: és estil Barça? O formulada de manera diferent: té un entrenador o un futbolista les característiques per adaptar-se a l'ecosistema Barça?

Aquest pedigrí necessari per encaixar en una idea, en un estil, no és ni una qüestió presumptuosa ni un tema menor. Tampoc una necessitat exclusiva del Barça perquè en els últims anys hagi exhibit una manera de jugar al futbol molt particular. I molt menys és una fórmula matemàtica. Però sí que és cert, i seria preocupant que no fos així, que aquest estil Barça, amb més o menys èxit, amb més o menys percentatge d'encert i amb tots els matisos que s'hi vulguin posar, s'ha convertit en el motor de quasi tot. El mateix Andoni Zubizarreta reconeix cada vegada que presenta un futbolista que busquen bons jugadors, per descomptat, però que per sobre de tot es busquen jugadors amb virtuts afins a la idea. I això, que sembla una obvietat, no sempre ho és tant. Sobretot quan no tens clar qui vols ser, un mal endèmic de nou-rics com el Manchester City, el Chelsea i el París Saint-Germain, que s'han afanyat a construir un imperi de la nit al dia, o fins i tot per a una potència històrica com el Real Madrid, segurament perquè qui tria els futbolistes no és la persona adient.

I feta aquesta consideració prèvia sobre la importància de tenir un estil i aferrar-s'hi, té Luis Suárez les característiques per adaptar-se al joc del Barça? La meva resposta, conscient que em contradic, seria alguna cosa així com: “L'adaptació no existeix.” I aquesta és la grandesa del nouvingut: és una superestrella amb closca de guerrer. Un noi capaç de jugar a Anfield amb el Liverpool més fi i elegant que es recorda i fer 31 gols i 12 assistències, i l'endemà baixar a la trinxera, posar-se la samarreta celeste de l'Uruguai i generar ocasions del no-res en un equip amb ànima, però sense el més mínim indici de creativitat futbolística. És per això que ni tan sols m'he arribat a plantejar si Luis Suárez encaixa en aquest estil Barça. Sense imaginar-me'l en el 4-3-3, pressuposant que haurà de partir des de la banda, dono per fet que funcionarà. Perquè té el talent dels millors, però alhora amaga aquest esperit de supervivència de qui ha passat fam. Un nervi competitiu similar al de Carlos Tévez, d'alguna manera equiparable també al que tenia Raúl Tamudo defensant la samarreta de l'Espanyol. La mossegada a Giorgio Chiellini és una conseqüència del doble tall d'una voracitat competitiva que tomba portes, i una d'aquestes portes és la de l'estil. Pocs dies abans del seu debut com a blaugrana, l'aposta és fàcil. No me la jugo: encaixarà al Barça, perquè Luis Suárez podria jugar a la Lluna, sota l'aigua o rodejat de foc, perquè al seu cos, l'adaptació no existeix.