La ira del Bernabéu
Hi ha molts motius per entendre la ira dels madridistes envers diversos membres de la plantilla actual del Barça. El públic madridista no pot oblidar Gerard Piqué aixecant la mà amb els cinc dits ben estesos després de guanyar per 5-0 el Madrid de Mourinho. Tampoc li perdonen el sisè gol al Bernabéu ni l'orgull de Piqué de ser i sentir-se català. La ira del Bernabéu també gira al voltant d'Alves. Segons els tòtems de la manipulació mesetària, Alves va fer comèdia davant l'entrada esfereïdora de Pepe en un clàssic que va fer que el Barça sortís amb mitja Champions de Chamartín. Un altre dels jugadors amb el qual descarregarà la seva ràbia i impotència el nacionalmadridisme serà Sergio Busquets. Els mateixos que l'abraçaven quan va fer guanyar el mundial i les Eurocopes a la roja, ara intenten convertir el de Ciutat Badia en un carnisser a l'altura de Pepe. Repetiran una i mil vegades la pseudotrepitjada de Busi per desacredita-lo i fer que, cada cop que toqui la pilota, l'estadi blanc descarregui una mica més de ràbia. A Messi no li perdonen la quantitat infinita de gols que ha transformat contra el Madrid. Sense anar més lluny, l'any passat en va fer tres. S'han hagut d'empassar Champions, Pilotes d'Or, gols en totes les competicions... Però segur que la imatge que més es veurà a les teles cavernàries aquests dies serà la de Messi llançant una pilota contra el públic. Més bilis... El mateix passarà amb Neymar. El Tito Flo no ha encaixat que el brasiler preferís anar al Barça abans que acceptar la seva proposta milionària. El pare del crac ha reconegut davant un jutge que el Madrid li oferia més diners i, fins i tot, pagava la penalització. Ja veieu el que ha passat després. Lapidació constant a l'exjugador del Santos. És un cas idèntic al de Suárez. Va triar el Barça i ara els servils soldats catòdics de Tito Flo el pintaran només com un tauró que mossega els rivals. Però, sens dubte, la ira més gran la descarregaran contra Luis Enrique. Va triar venir al Barça sent jugador del Madrid i ara és un mite del barcelonisme. Tanta ràbia no pot ser bona.