S'han com­plert deu anys del debut de Messi i l'efemèride ha ser­vit per tor­nar a fer recompte de fites i glos­sar mèrits i glòries del com­me­mo­rat. I hem sigut feliços perquè la gent amb bon gust no es cansa mai de l'ona­nisme ni del repàs en bucle de títols i gols i rècords i exhi­bi­ci­ons plàsti­ques de Leo, irre­sis­ti­ble porno tan dur com para­do­xal, per estètica­ment pri­morós.

A la joiosa com­me­mo­ració, però, li ha fal­tat, com sem­pre al porno, una mica de substància. Així doncs, dos apunts per afe­gir sabor al caldo. Un, refe­rit, més enllà dels tre­balls d'Hèrcu­les de Messi, a la seva auten­ti­ci­tat. Que en aquesta vall de llàgri­mes on tan acos­tu­mats estem a simu­la­cres, suc­ce­da­nis i eufe­mis­mes, és apor­tació majúscula. I que en aquest circ romà punt zero que ha esde­vin­gut l'esport rei, val tant o més que les seves Pilo­tes d'Or de rècord. Avui el fut­bol d'elit està empas­ti­fat més que mai de fal­si­fi­ca­ci­ons de l'abast dels valors del Barça qatarià o el señoríoflo­ren­tinià i mar­ca­pa­quet, i en mans d'indi­vi­dus (físics i jurídics) sinis­tres i tan opacs i hipòcri­tes com els dis­cur­sos publi­ci­ta­ris que fan ser­vir l'esport i la com­pe­tició de pura coar­tada per al que sigui. Perquè el Mac­guf­fin, el clàssic pre­text hitch­cockià per des­en­ca­de­nar la trama, és la figura que millor s'hi adiu, i ara com mai, a l'alta com­pe­tició, subli­mada com a negoci hiperbòlic, ganxo comer­cial, religió laica, meca­nisme d'ali­e­nació patriòtica o fang on mode­lar metàfores mil amb impu­ni­tat civil i penal. Hi ha tanta gent que viu del fut­bol i a qui el fut­bol se la bufa, l'hora i mitja regla­mentària de gols, suor i llàgri­mes, que la con­vicció i la puresa de Messi són una bene­dicció en un món on cada cop hi ha també més fut­bo­lis­tes tan o més interes­sats en la deco­ració que en el mateix joc. En un ter­reny amb sobre­po­blació d'egos amb pri­a­pisme, començant pel del que més s'apropa en pres­ta­ci­ons a l'argentí, el narcís Cris­ti­ano, Messi és –només!– fut­bol en estat pur, perquè sem­bla no interes­sar-li del circ res més que el fut­bol.

El segon apunt és sobre l'altra banda de la bar­rera, la d'afi­ci­o­nats, peri­o­dis­tes, opi­nai­res. Perquè, tot i la trans­parència, l'atàvica hones­te­dat –parlo del fut­bo­lista, no em vin­guin ara amb Hisenda– que exsuda, n'hi va haver prou amb el que per a Messi és un mal any, és a dir, un de 41 gols i 14 assistències, perquè bro­lles­sin els dub­tes. Una crisi de fe com qual­se­vol altra, però que sí, que als des­cre­guts se'ls ha de recor­dar. Perquè a alguns fins i tot els va dur a apos­tar, pre­cogs ava­ri­ats, per ven­dre-se'l, que amb 26 anys, apun­tava ja a deca­dent i irre­cu­pe­ra­ble. Tots aquells, tan agraïts com fins ana­lis­tes, que amb més o menys vehemència van afir­mar això fa només uns mesos, hau­rien d'haver sor­tit també en els reculls memo­rialístics. Perquè sóc ran­cuniós, perquè no hi hau­ria com­me­mo­ració ni feli­ci­tat si s'hagués fet cas de les seves recep­tes i perquè Messi, joio­sa­ment i com fa sem­pre amb els tos­cos des­truc­tors de joc, també a ells els ha dei­xat retra­tats.