Com que la memòria històrica ens fascina, ocupa i preocupa, permís per afegir els nostres cinc cèntims al farisaic escàndol generat amb el documental de TV3 dedicat al Real Madrid. Sentir la veritat sempre dol. Sobretot quan no estàs disposat a entomar-la, a assumir-la tal com és. Aquesta eterna dialèctica entre el Barça i el Real Madrid és una altra paràbola que explica moltíssim sobre qüestions de major transcendència: són així i hauríem de saber que mai no canviaran, per molt que el catalanisme polític sumi més de cent anys somiant truites de redempció, en espera d'un canvi prodigiós en el tarannà característic del veí. No hi ha manera, ni l'haurà, i això explica, en bona part, que estiguem just on estem ara. Com pretenem que els néts del franquisme, encara al poder amb absoluta impunitat, assumeixin la realitat del seu passat totalitari? En un estat que va fer una transició marcada a foc per la por i certes condicions dels poderosos, sense impartir justícia democràtica contra una dictadura terrible, caracteritzada per la seva misèria moral, esperem ara petició de perdó i desig d'esmena, ni que sigui en un territori tan menor com el futbolístic? No, no ho faran de cap de les maneres. El reportatge emès no aportava cap novetat, res que l'interessat en el pretèrit no conegués de fa temps. És més, es quedava ben curt a l'hora de donar les claus que expliquen l'alegria dels uns i la pena dels altres. Per exemple, va ser el Barça de les cinc copes el que va provocar l'estratègia a corre-cuita de Bernabéu, Franco i la corrupta administració del general per convertir el Madrid en l'equip del règim, en l'ambaixador esportiu que endolcís, més enllà dels Pirineus, la impresentable imatge d'un país endarrerit, privat dels drets més elementals, inquisidor i repressor contra la seva pròpia diversitat. El Barça, vinculat al catalanisme abans de la majoria d'edat, no podia ser imatge d'Espanya. Aquesta evidència no treu que el club hagi comès errades de pes i hagi tolerat excessos de certs dirigents que van situar l'esdevenidor blaugrana a la corda fluixa, en situació d'indefensió i feblesa.

Si, en sec, tant ens preocupa la història, hauríem de saber que, també en aquest cas, l'escriuen els vencedors, i que encara queda molta feina a fer per redactar la trajectòria del Barça conforme a rigor i estudi dels fets tal com van succeir. En aquest sentit, resulta un llast considerable que la gran majoria de la massa social visqui enclotada entre el resultat de l'últim partit i l'expectativa del proper, sense saber d'on venim ni el perquè de tantes coses que ensenya el coneixement fefaent d'altres èpoques. Ni el club ni el barcelonisme s'han preocupat de cobrir aquest evident forat i, per tant, continuem a les seves mans, sentint els seus constants sopars de duro, acusacions de victimisme i, al cim de la barra, disposats a suportar que ens repliquin amb el nom del porc cada cop que algun culer sosté la certesa sobre el seu Madrid. Un parell de detalls per afegir sal a la seva ferida: algú ha repassat de debò les cinc primeres copes d'Europa? No? El dia que ho faci hi trobarà un grapat de sorpreses, però serà immolat per l'atreviment de dir la veritat. Encara són el poder. Per tant, no se'ls pot menystenir.