Tal dia com avui de fa deu anys, uns joves esportistes il·lusionats disputaven a l'altra punta del món uns avorridíssims partits. I per què, doncs, les rialles contínues i la satisfacció a la cara d'aquells joves catalans? La resposta és que estaven fent història. Era la selecció catalana d'hoquei, que havia estat reconeguda provisionalment per la Federació Internacional (FIRS) a Miami, i podia jugar d'aquesta manera el mundial B d'hoquei sobre patins que es va disputar l'octubre de 2004 a Macau. Justament avui fa deu anys, Catalunya jugava el primer dels dos partits que va disputar contra Anglaterra en aquell mundial. Era el de classificació, i els anglesos van encaixar onze gols. Amb la qual cosa, el segon partit que els anglesos van disputar contra Catalunya en la final ja deixava molt clar per a qui seria un títol que calia assolir per ascendir a la primera divisió mundial.

Dijous vinent farà deu anys d'aquella final en què Catalunya es va moderar i només va infligir un càstig de sis gols als anglesos. La política obligava una de les seleccions d'hoquei més potents del món a disputar un mundial que no li tocava. L'admiració era de tal magnitud, que les golejades de Catalunya eren encaixades amb gran satisfacció dels rivals que, com en el cas del Japó, demanava fer-se fotos amb els Tibau, Casalí, Busquets, Cáceres i companyia. Fins i tot els àrbitres volien el record de la instantània. Però també la política va fer que, després de Macau, les males arts del govern espanyol, amb amenaces, pressions i més d'un probable suborn portés al vet de la selecció catalana, que, tot i guanyar el mundial B, no va poder disputar el mundial absolut al qual tenia dret.

Un jove Ivan Tibau va marcar per la història el primer gol oficial en un mundial de la selecció catalana en aquell partit de debut internacional de Macau contra una Austràlia que també es va endur onze gols de record. Avui, Tibau dirigeix la política esportiva d'aquest país com a secretari general de l'Esport de la Generalitat. I m'imagino la seva emoció en la reedició commemorativa d'aquella final de Macau contra Anglaterra que ahir es va disputar a Vilafranca. Perquè aquell episodi de l'assemblea general de Fresno de la FIRS en què es va revocar l'admissió de Catalunya per les pressions espanyoles va generar moltes frustracions i impotències. Però a ningú se li escapa que també va ser un motor per impulsar energies renovades del que des de llavors va quedar tremendament clar: Espanya no admetrà mai l'existència de Catalunya en les competicions internacionals tal com sí poden fer-ho Escòcia i Gal·les. I, per tant, la independència és l'únic camí per aconseguir-ho.

Ahir a Vilafranca va quedar palès que, deu anys després, l'hoquei català continua sent una potència i que aquesta dècada ha servit per despertar un país que camina cap a la consecució d'un estat que li permeti disposar d'un lloc al món en l'esport i moltíssimes altres coses.