Opinió

De Macau a Vilafranca, deu anys fent camí

Deu anys després de Macau, estem molt més a prop de tenir seleccions al món per l'única via possible, l'estat propi

Tal dia com avui de fa deu anys, uns joves espor­tis­tes il·lusi­o­nats dis­pu­ta­ven a l'altra punta del món uns avor­ridíssims par­tits. I per què, doncs, les ria­lles contínues i la satis­facció a la cara d'aquells joves cata­lans? La res­posta és que esta­ven fent història. Era la selecció cata­lana d'hoquei, que havia estat reco­ne­guda pro­vi­si­o­nal­ment per la Fede­ració Inter­na­ci­o­nal (FIRS) a Miami, i podia jugar d'aquesta manera el mun­dial B d'hoquei sobre patins que es va dis­pu­tar l'octu­bre de 2004 a Macau. Jus­ta­ment avui fa deu anys, Cata­lu­nya jugava el pri­mer dels dos par­tits que va dis­pu­tar con­tra Angla­terra en aquell mun­dial. Era el de clas­si­fi­cació, i els angle­sos van encai­xar onze gols. Amb la qual cosa, el segon par­tit que els angle­sos van dis­pu­tar con­tra Cata­lu­nya en la final ja dei­xava molt clar per a qui seria un títol que calia asso­lir per ascen­dir a la pri­mera divisió mun­dial.

Dijous vinent farà deu anys d'aque­lla final en què Cata­lu­nya es va mode­rar i només va infli­gir un càstig de sis gols als angle­sos. La política obli­gava una de les selec­ci­ons d'hoquei més potents del món a dis­pu­tar un mun­dial que no li tocava. L'admi­ració era de tal mag­ni­tud, que les gole­ja­des de Cata­lu­nya eren encai­xa­des amb gran satis­facció dels rivals que, com en el cas del Japó, dema­nava fer-se fotos amb els Tibau, Casalí, Bus­quets, Cáceres i com­pa­nyia. Fins i tot els àrbi­tres volien el record de la ins­tantània. Però també la política va fer que, després de Macau, les males arts del govern espa­nyol, amb ame­na­ces, pres­si­ons i més d'un pro­ba­ble sub­orn portés al vet de la selecció cata­lana, que, tot i gua­nyar el mun­dial B, no va poder dis­pu­tar el mun­dial abso­lut al qual tenia dret.

Un jove Ivan Tibau va mar­car per la història el pri­mer gol ofi­cial en un mun­dial de la selecció cata­lana en aquell par­tit de debut inter­na­ci­o­nal de Macau con­tra una Austràlia que també es va endur onze gols de record. Avui, Tibau diri­geix la política espor­tiva d'aquest país com a secre­tari gene­ral de l'Esport de la Gene­ra­li­tat. I m'ima­gino la seva emoció en la ree­dició com­me­mo­ra­tiva d'aque­lla final de Macau con­tra Angla­terra que ahir es va dis­pu­tar a Vila­franca. Perquè aquell epi­sodi de l'assem­blea gene­ral de Fresno de la FIRS en què es va revo­car l'admissió de Cata­lu­nya per les pres­si­ons espa­nyo­les va gene­rar mol­tes frus­tra­ci­ons i impotències. Però a ningú se li escapa que també va ser un motor per impul­sar ener­gies reno­va­des del que des de lla­vors va que­dar tre­men­da­ment clar: Espa­nya no admetrà mai l'existència de Cata­lu­nya en les com­pe­ti­ci­ons inter­na­ci­o­nals tal com sí poden fer-ho Escòcia i Gal·les. I, per tant, la inde­pendència és l'únic camí per acon­se­guir-ho.

Ahir a Vila­franca va que­dar palès que, deu anys després, l'hoquei català con­ti­nua sent una potència i que aquesta dècada ha ser­vit per des­per­tar un país que camina cap a la con­se­cució d'un estat que li per­meti dis­po­sar d'un lloc al món en l'esport i moltíssi­mes altres coses.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)