Quan una mentida s'instal·la al Palau la dificultat per extirpar-la, si mai s'arriba a aconseguir, és titànica. Ho fa el perfil majoritari de l'inquilí de la graderia, versats que viuen en el passat per jutjar el present i que, viciats en l'art de la murmuració en ple partit, ho perdonen tot als més joves i no en passen ni una als jugadors fets. I sobren els amplificadors, perquè no hi ha una caixa de ressonància més dràstica que el temple blaugrana.

Des de fa quatre o cinc de temporades que s'assevera que el Barça de Xavi Pascual només surt al camp pensant a defensar, i que el joc de l'equip és tossut i tendeix a narcotitzar més enllà de l'èxtasi momentani de la victòria. És des d'aquesta addicció que del Barça del 2010, el primer equip guanyador del bàsquet recent que obertament va decidir jugar per sobre l'anella, se'n parla poc. I també és des d'aquest fals inequívoc que dels anys posteriors s'ha passat per alt que l'home que dibuixava la diferència de l'equip (Mickeal) necessitava el joc a mitja pista per ser vigorós i plenament determinant. Més recentment, l'èmfasi tampoc va ser massa present la temporada passada en els partits jugats durant el 2014, quan ofensivament el Barça aguantava tota comparació i, corrosiu com la lleixiu, pràcticament no tenia rival.

I allà on ho va deixar és on ha començat, l'equip de Xavi Pascual, que malgrat la marató de quilòmetres del viatge comercial a la Xina i la posterior condensació de partits es mostra ofensivament florit i generós com una vella primavera revolucionària.

Sustentat en aquella màxima d'aspecte balcànic que explica que el temps és indispensable per armar una bona defensa però que un bon atac es pot aconseguir amb pocs entrenaments, el Barça ha començat la lliga amb uns registres al davant que com l'autòpsia del cadàver calent no generen dubte: 85 punts a favor –el primer equip de la competició disputades tres jornades–, amb un 59,5% en tirs de dos punts (2n), un 52,5% en triples (1r) i 19 assistències per partit (2n). Els 10/12 triples (83%) d'Àlex Abrines enlluernen, però per marcar el context tampoc s'ha de menystenir el 70% en tirs de 2 de Tibor Pleiss, un jugador nou i que està encara molt lluny d'entendre el que s'espera d'ell –i, per tant, del seu millor rendiment. I més enllà de focus individuals, tres apunts on la simfonia de la totalitat ressona a vent i percussió: només Navarro i Nachbar estan per sota del 50% en triples, només Navarro i Thomas estan per sota del 50% en tirs de 2p. i fins a vuit jugadors, vuit, han repartit tres o més assistències –amb l'afegit que cap d'ells ha perdut més pilotes que les passades de bàsquet que ha donat.

Tot plegat són tot just unes primeres mostres d'una temporada que amb prou feines ha començat, i fer-ne dogma seria més aviat pecaminós. Però el resultat és explosiu, i bo i sabent que mantenir aquestes xifres d'encert en el tir de llarga distància és impossible, tinguem per segur que la perpetuació i el reforçament de la proposta serà una constant. Perquè amb l'arribada de Justin Doellman l'equip té ara una capacitat per passar la pilota en moviment des de posició quatre que eleva el joc col·lectiu a una altra dimensió. Un atac en què la simplicitat dels sistemes és el punt de partida i que per l'ingràvid i incontenible pes de la qualitat individual haurà de ser també el final. El joc per parelles i el que se'n deriva de la coneguda capacitat per imposar la continuació tant de Tomic com de Doellman –quina diferència les seves de les que podia oferir els últims dos anys l'estàtic Lorbek–, sent aquí l'ús dels espais l'objectiu final per castigar les constants ajudes que es provoquen –han començat l'exercici primorosos en el tir exterior en aquestes situacions Abrines, Oleson o fins i tot del mateix Thomas, com més encaixonat a la cantonada està.

El jugador i el bàsquet conceptual a mitja pista, però també i especialment en el joc de transició i arribada, un bàsquet que a mesura que passi el temps i se solidifiqui la defensa i el control del rebot defensiu, creixerà més i més.