Nacionalitzar
Jugar o competir per qualsevol selecció espanyola no és una qüestió de la fe sinó de la raó, a diferència del que ens volen fer creure des del govern de Madrid i els seus animadors mediàtics. L'últim exemple el tenim en la tennista Garbiñe Muguruza, que ha aprofitat la seva doble nacionalitat (veneçolana i espanyola) per vendre's al millor postor. Ara ens diuen que és el seu cor el que ha triat, però les negociacions entre la jugadora i el Consell Superior d'Esports i la federació espanyola han durat més de dotze mesos. Un altre cas ben recent i conegut és el del futbolista Diego Costa, que va entendre que per la seva trajectòria professional la selecció espanyola era la seva millor oportunitat. Quan escolta l'himne, les notes li entren per una orella i li surten per l'altra, però els dirigents polítics i esportius espanyols venen la idea que el seu patriotisme està per sobre de tot. Per això, permeteu-me la ironia, va renovar per l'Atlético de Madrid i va rebutjar l'oferta milionària del Chelsea.
A Espanya, el Consell de Ministres pot concedir la nacionalitat espanyola als estrangers per “causes extraordinàries” abans dels deu anys de residència que s'exigeixen. És allò que se'n diu nacionalitzacions a la carta. De fet, això és l'únic que el PP, i abans el PSOE, s'atreveixen a nacionalitzar, els esportistes. Tota la resta ho privatitzen.
El Comitè Olímpic Espanyol encara té la barra de dir que és un procés que no els agrada, però des del 2010 s'han nacionalitzat esportistes de tota mena, des dels jugadors de bàsquet Serge Ibaka i Sancho Lyttle fins als atletes Mohamed Marhoum i Abdelaziz Merzougui, la gimnasta Cristiana Mironescu, el waterpolista Balazs Sziranyi, el judoka Tarek Gherib, la nedadora Amber Bakker i el lluitador Hrant Karapetyian. La majoria competiran amb Espanya amb un interès pecuniari: l'esperança de començar a cobrar ben aviat les beques ADO. És l'argument que feia servir, per exemple, la waterpolista Roser Tarragó, obertament independentista, per defensar-se contra aquells que exigien la seva expulsió de l'equip espanyol. “Si hi ha estrangers en totes les seleccions, per què no hi puc ser jo?” En el mateix sentit, parlava el capità del FC Barcelona d'handbol, Víctor Tomàs, que manté que té el mateix dret –més enllà dels seus sentiments– de jugar amb Espanya que els jugadors d'Extremadura i Castella-la Manxa. Espanya paga i de vegades força bé per tenir contents els esportistes amb l'objectiu que aquests ofereixin una imatge del país més positiva que no pas la dels seus polítics i empresaris corruptes.
I si en el futur Catalunya camina en solitari, passarà el mateix. Tampoc som tan especials. Al principi els esportistes podran escollir amb quina selecció volen jugar i un factor rellevant serà amb qui pagui més bé. De fet, en les petites seleccions que ara són oficials conec casos en què esportistes que se senten més espanyols que catalans decideixen defensar els colors de Catalunya simplement perquè poden “viatjar i conèixer món”. Així doncs, recomano relativitzar tot el debat de les seleccions davant les profundes reflexions, molt més transcendents, que viurem d'ara en endavant sobre tot el que passarà o pot passar l'endemà de la DUI.