Jugar o com­pe­tir per qual­se­vol selecció espa­nyola no és una qüestió de la fe sinó de la raó, a diferència del que ens volen fer creure des del govern de Madrid i els seus ani­ma­dors mediàtics. L'últim exem­ple el tenim en la ten­nista Garbiñe Mugu­ruza, que ha apro­fi­tat la seva doble naci­o­na­li­tat (veneçolana i espa­nyola) per ven­dre's al millor postor. Ara ens diuen que és el seu cor el que ha triat, però les nego­ci­a­ci­ons entre la juga­dora i el Con­sell Supe­rior d'Esports i la fede­ració espa­nyola han durat més de dotze mesos. Un altre cas ben recent i cone­gut és el del fut­bo­lista Diego Costa, que va enten­dre que per la seva tra­jectòria pro­fes­si­o­nal la selecció espa­nyola era la seva millor opor­tu­ni­tat. Quan escolta l'himne, les notes li entren per una ore­lla i li sur­ten per l'altra, però els diri­gents polítics i espor­tius espa­nyols venen la idea que el seu patri­o­tisme està per sobre de tot. Per això, per­me­teu-me la iro­nia, va reno­var per l'Atlético de Madrid i va rebut­jar l'oferta milionària del Chel­sea.

A Espa­nya, el Con­sell de Minis­tres pot con­ce­dir la naci­o­na­li­tat espa­nyola als estran­gers per “cau­ses extra­or­dinàries” abans dels deu anys de residència que s'exi­gei­xen. És allò que se'n diu naci­o­na­lit­za­ci­ons a la carta. De fet, això és l'únic que el PP, i abans el PSOE, s'atre­vei­xen a naci­o­na­lit­zar, els espor­tis­tes. Tota la resta ho pri­va­tit­zen.

El Comitè Olímpic Espa­nyol encara té la barra de dir que és un procés que no els agrada, però des del 2010 s'han naci­o­na­lit­zat espor­tis­tes de tota mena, des dels juga­dors de bàsquet Serge Ibaka i Sancho Lyttle fins als atle­tes Moha­med Mar­houm i Abde­la­ziz Mer­zou­gui, la gim­nasta Cris­ti­ana Miro­nescu, el water­po­lista Balazs Szi­ra­nyi, el judoka Tarek Ghe­rib, la neda­dora Amber Bakker i el llui­ta­dor Hrant Kara­petyian. La majo­ria com­pe­ti­ran amb Espa­nya amb un interès pecu­ni­ari: l'espe­rança de començar a cobrar ben aviat les beques ADO. És l'argu­ment que feia ser­vir, per exem­ple, la water­po­lista Roser Tar­ragó, ober­ta­ment inde­pen­den­tista, per defen­sar-se con­tra aquells que exi­gien la seva expulsió de l'equip espa­nyol. “Si hi ha estran­gers en totes les selec­ci­ons, per què no hi puc ser jo?” En el mateix sen­tit, par­lava el capità del FC Bar­ce­lona d'hand­bol, Víctor Tomàs, que manté que té el mateix dret –més enllà dels seus sen­ti­ments– de jugar amb Espa­nya que els juga­dors d'Extre­ma­dura i Cas­te­lla-la Manxa. Espa­nya paga i de vega­des força bé per tenir con­tents els espor­tis­tes amb l'objec­tiu que aquests ofe­rei­xin una imatge del país més posi­tiva que no pas la dels seus polítics i empre­sa­ris cor­rup­tes.

I si en el futur Cata­lu­nya camina en soli­tari, pas­sarà el mateix. Tam­poc som tan espe­ci­als. Al prin­cipi els espor­tis­tes podran esco­llir amb quina selecció volen jugar i un fac­tor relle­vant serà amb qui pagui més bé. De fet, en les peti­tes selec­ci­ons que ara són ofi­ci­als conec casos en què espor­tis­tes que se sen­ten més espa­nyols que cata­lans deci­dei­xen defen­sar els colors de Cata­lu­nya sim­ple­ment perquè poden “viat­jar i conèixer món”. Així doncs, reco­mano rela­ti­vit­zar tot el debat de les selec­ci­ons davant les pro­fun­des refle­xi­ons, molt més trans­cen­dents, que viu­rem d'ara en enda­vant sobre tot el que pas­sarà o pot pas­sar l'endemà de la DUI.